Trump, ni sàtira ni òpera

Amb gairebé totes les novel·les de Philip Roth,  acabat de desaparèixer, es pot fer un màster en 'americanologia'. És igual que siguin autobiogràfiques o ficció, o les dues coses alhora. El que va fer va ser la història dels Estats Units, els seus i els que, des de la llunyania transatlàntica, reconeixem com a nostres des de l’admiració o des del rebuig. Allà hi ha grans novel·les que són realment cròniques com 'Pastoral americana', 'La taca humana' i 'Me casé con un comunista'. Però abans, Roth havia fet una incursió clarament política amb ‘Nuestra pandilla', una sàtira agra, ferotge i hilarant de Richard Nixon.

L’autor cita amb encert a l’inici d’aquesta novel·la dos dels escriptors satírics més grans que ha donat la literatura, el gran mestre Jonathan Swift i el George Orwell de 'La rebel·lió dels animals'. La sàtira és tan antiga com la mateixa literatura amb autors que van des de Petroni i el seu 'Satiricó', fins a Francisco de Quevedo, Voltaire o Joseph Heller, el de 'Catch-22'.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Roth no ens ha deixat una sàtira de Trump a l’estil de la clarivident que va dedicar a Nixon (la va escriure i la va publicar un any abans que esclatés l’escàndol del Watergate, que va acabar amb la vida política del president). Sí que ens ha deixat una visió del que seria els EUA sota un líder supremacista, racista i aïllacionista. A 'La conjura contra América' (2004), imagina que el cèlebre aviador Charles Lindberg arriba a la presidència després de derrotar el demòcrata Franklin D. Roosevelt i el que resulta és demolidor. Llegida ara aquesta novel·la de política-ficció provoca esgarrifances. Sembla haver sigut font d’inspiració de molts discursos i anuncis de Trump.

Però potser el president multimilionari no mereix ni una sàtira. Segons John Adams, autor d’òperes com 'Nixon a la Xina', 'Doctor Atomic' i 'La muerte de Klinghofer', sobre històries reals del nostre temps, que es troba a Barcelona aquests dies, Trump no té cap interès des del punt de vista dramàtic per tractar-se d’"una personalitat sense motius humans", un "home sense ànima".