HORITZONS

Riscos d'una recuperació fràgil

El pitjor risc actual de l'economia espanyola és continuar sense fer res.

Es llegeix en minuts

Sembla que, al final, tindrem raó els que des del’FMI  o, modestament, des d’aquesta columna, hem estat assenyalant que la recuperació econòmica a Espanya és fràgil, i té com a risc més elevat no fer res per excés de complaença.

Quan veiem que el preu del petroli es dispara, que la fortalesa del dòlar es carregal’economia argentina i que es comença a associar el pròxim relleu a la cúpula del BCE amb la fi de la política monetària acomodatícia que ens ha finançat la sortida de la crisi (el BCE ha comprat 2,4 bilions euros de deute), sonen les alarmes i esclaten les bombolles d’il·lusió respecte a la potència creadora d’"aquelles reformes que es van fer", sobretot quan una de les dues, la de les pensions del 2013, se subhasta alCongrés dels Diputats  per la vigorosa protesta delspensionistes, però, també, per assegurar uns mesos més de vida a Rajoy a la Moncloa.

Amb el petroli per sobre de 75 dòlars el barril, la nostra balança comercial aguditza el seu tradicional dèficit i posa fi a les pretensions que ens havíem convertit en una economia exportadora com Alemanya. I quan, com a conseqüència de la primera duresa monetària, caigui sobre nosaltres tot el pes d’una economia encara molt endeutada, malgrat haver substituït una part del deute privat per deute públic, les dificultats per reactivar la demanda interna, les volatilitats borsàries o aconseguir equilibrar el pressupost, dibuixaran un panorama molt allunyat de l’optimisme tonto que uns quan han estat practicant aquests anys.

Tot i això, tot i que tot això preocupant, és compartit, en més o menys mesura, per la resta de països del’eurozona,  i tots les analistes convencionals de riscos ho tenen incorporat ja en la seva equació. Per això, em sembla més rellevant posar el focus avui en el que podríem anomenar els riscos patris. Aquells riscos propis addicionals que sotgen la solidesa i continuïtat del nostre creixement econòmic, entre els quals vull destacar-ne tres: la desigualtat creixent, l’impacte del binomi digitalització més intel·ligència artificial i la lluita contra el canvi climàtic.

El bloqueig polític existent, que segons les enquestes no aclarirà unes eleccions, juntament amb el protagonisme d’altres conflictes polítics de màxima importància com el territorial, són bones excuses per a la paràlisi que patim en l’àmbit econòmic si no fos perquè, segons la meva opinió, una part de la inestabilitat política respon al malestar ciutadà creixent (desafecció) per la falta d’un projecte socioeconòmic integrador.

Més desigualtat

La desigualtat social ha pres en l’economia espanyola després de la crisi, més que en altres països i amenaça amb enquistar-se. Totes les dades, nacionals i internacionals, ho avalen. Només això explica que, segons enquestes recents, un 47% dels entrevistats digui que l’economia espanyola no està millorant o que un 90% conclogui que, en tot cas, si millora, no ho noten a la butxaca, ja que, com diu l’FMI o el Fòrum de Davos, estem en una recuperació "no inclusiva" a causa de la globalització, la revolució tecnològica i, afegeixo jo, les polítiques conservadores aplicades per fer front a la crisi. I, en aquest context, el nou ministre d’Economia es despenja en una recent entrevista dient que "la creació d’ocupació és la millor redistribució que es pot fer en la societat espanyola actual". Sic.

Com si aquí no hi hagués més precarietat, mes pobresa laboral, més salaris estancats que a la mitjana de l’eurozona que també van tenir una crisi com la nostra. De fet, si aquesta fase de creixement no és inclusiva és, precisament, perquè no funcionen els mecanismes tradicionals de repartiment dels beneficis del creixement: salaris i despesa social.

Et pot interesar

I, en el cas d’Espanya, gràcies a una reforma laboral que va debilitar la capacitat negociadora dels treballadors i a unes retallades pressupostàries que es van acarnissar amb la despesa social redistributiva. És a dir, si estem diferencialment pitjor, és per les polítiques aplicades pel Govern del qual el ministre és, ara, membre.

Els altres riscos propis s’inscriuen en les tasques mínimes per abordar els reptes del futur que, senzillament, no estem fent. No tenim la promesa llei del canvi climàtic i de la transició energètica, ni hi ha prou recursos per impulsar l’Agenda Digital, dos dels desafiaments més importants contra els quals s’estan enfrontant tots els països del món. És a dir, el pitjor risc actual de l’economia espanyola és continuar sense fer res. Tot i que, esclar, sempre hi haurà algú que dirà que seria pitjor... fer tonteries.