El plaer de llegir

Hàbitats lectors

La literatura s'esdevé sempre en la foscor de la imaginació, que cadascú omple segons la seva experiència i memòria

4
Es llegeix en minuts
Hàbitats lectors

L'abril és el mes dels llibres. El de les festes, fires i celebracions de tota mena al voltant de la lletra impresa. El dels lliuraments de premis literaris a les escoles. El de la denúncia de les patologies que afecten el sector del llibre. El de les enquestes sobre hàbits lectors. El de la preocupació i el catastrofisme de no pocs professionals del sector, que no suporten la veracitat de les xifres, de les estadístiques. El mes de les alegries i també el dels disgustos dels queens dediquem a això.

Ja fa molt de temps que en lloc de dir-ne «hàbits lectors» prefereixo dir-ne «hàbitats lectors». La gent que llegeix s'agrupa en subclasses, variades i molt diferenciades, que sovint no es barregen entre elles. Hi ha dos casos particulars en els quals avui vull aturar-me i que no apareixen a les estadístiques. El primer és l'apariciód'un nou tipus de lectors als que podríem anomenar lectors desbordats. Es tracta d'una persona, home o dona, visitant de fires de llibres, comprador habitual, més o menys compulsiu, que a l'abril està dels nervis davant la quantitat de novetats acabades d'aparèixer que venen a afegir-se a la ingent quantitat de lectures pendents que acumula. És un lector culte, coneixedor de les novetats, però també eternament descontent, que anhela llegir tot el que s'ha publicat de qualitat en la llengua que maneja, i que mai considera que ha llegit prou.

Sempre hi ha molt a llegir

No cal dir que també és un lector malalt, insatisfet, que mentre llegeix l'última novel·la d'Almudena Grandes es lamenta per no estar llegint Proust i que, quan per fi aborda la lectura d'‘A la recerca del temps perdut' ho fa mirant de reüll tot el que no pot abastar: des del nou llibre de Jo Nesbo fins a aquesta columna. És una persona trasbalsada, sense remei, perquè el seu mal no té cura: per molt que llegeixis, sempre hi ha molt per llegir. La seva és una batalla perduda, com la dels que pretenen que la seva pell no envelleixi: la literatura sempre és més que nosaltres, sempre ens supera.

De fet, aquesta és la gràcia: els llibres mai s'acaben, sempre en queden molts de pendents. Tot lector arribarà al final de la seva vida sense ni tan sols haver obert un munt de llibres imprescindibles. El plaer de llegir és per a nosaltres, éssers finits, meravellosament infinit. I és això: plaer. Delit, calma, temps, lentitud. El lector desbordat és un lamentable fill dels temps que corren. Cal recordar-li que llegir és gaudir de la quietud, tan estranya avui dia. Llegir és anar contracorrent. I que tenir llibres esperant –amb aquesta paciència infinita que tenen els llibres– és un privilegi que només els bons lectors tenim. Espero que aquesta columna li serveixi per calmar-se una mica.

Les propietats guaridores de la literatura

D'altra banda, aquesta setmana he tingut la sort de conèixer un col·lectiu de lectors que mai havia observat abans: el de les persones invidents o amb visió molt limitada. Amb ells vaig xerrar de mil i una coses, però també de les propietats guaridores de la literatura. Vaig conèixer la Inmaculada, una treballadora de l'ONCE, la missió de la qual consisteix a fomentar la lectura entre els afiliats a l'organització. Ho fa des de diversos fronts: tant transcrivint llibres al braille, coordinant clubs de lectura o bé organitzant activitats de tota mena on els llibres –i els lectors- en són els protagonistes. El seu èxit és notable. Ha aconseguit que l'últim any algunes persones que mai no s'havien apropat als llibres, llegeixin més de deu novel·les.

Notícies relacionades

I també que altres persones, grans lectors abans de perdre la visió, tornin a sentir-se els que eren abans. L'ONCE té molts recursos aplicats a apropar els llibres als seus afiliats. El més important és una biblioteca de veu on poden trobar milers de títols, i que s'amplia constantment, fins i tot a petició dels usuaris. La majoria escolten les novel·les, però continuen dient-n'hi «llegir», a aquesta audició atenta. Són un dels col·lectius més lectors del nostre país, i no és difícil sospitar per quina raó: només la literatura els ofereix exactament el mateix que els oferia abans de perdre la visió.

El cinema, el teatre o la televisió requereixen audiodescripció i malgrat tot resulten limitats. La literatura s'esdevé sempre en la foscor de la imaginació, que cadascú omple de llums i colors, d'emocions, de textures, segons la seva experiència, la seva memòria i la seva experiència del món. El lector completa les paraules escrites, les dota de sentit. El seu sentit. «Llegint», em va dir una lectora invident, «he tornat a ser la que era abans de quedar-me cega». Quina meravella.

Temes:

Llibres