Al contraatac

Iniesta

Hi ha gent, poca, que encara que se'n vagi, hi és sempre. Jo no en sé gaire, de futbol, però els meus fills diuen que Iniesta és un d'aquests

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp43099058 barcelona   27 04 2018   deportes   andr s iniesta   capit n180427141718

zentauroepp43099058 barcelona 27 04 2018 deportes andr s iniesta capit n180427141718 / JORDI COTRINA

Gràcies als meus fills m'he tornat bastant futbolera, és una de les moltes coses que agraeixo a la maternitat. Malgrat pertànyer a una família de culers de tota la vida, mai no havia entès res de futbol fins que els meus fills me'l van explicar, amb l'amor em va passar una cosa semblant.

Fa uns dies, el gran Iniesta anunciava la seva retirada del Barça. Ja he vist alguns comiats futbolístics i sempre hi ha emoció, angoixa, llàgrimes amb prou feines contingudes, balbucejos, mirades a l'infinit, agraïments sentits i profundes consideracions sobre el pas del  temps i el sentit de la vida.

Francament, em fan una mica d'enveja. No és només que ningú (ni xicots, ni amics, ni familiars) s'hagi acomiadat mai de mi amb tanta efusivitat, és que a la professió a què dedico el temps lliure seria impensable una manifestació d'aquest tipus.

Cap escriptor ni cap artista no s'ha acomiadat mai així del seu ofici. No record que el gran Miguel Delibes o el geni Philip Roth convoquessin als mitjans per anunciar que ja no escriurien més novel·les. Tampoc no ho va fer Ingmar Bergman. I Jack Nicholson, el millor actor del segle, no ha anunciat que deixava la interpretació.

Potser és perquè un escriptor escriu tot sol i per tant el seu deure és acomiadar-se tot sol, o perquè escriure és un acte tan íntim de vegades, tan essencial, tan enganxat al que un és que renunciar-hi en públic resultaria insuportablement impúdic. També és perquè en general els escriptors no es retiren. És tan difícil reconèixer que no tens forces mentals per escriure una bona novel·la com reconèixer que ja no pots xutar una pilota amb la força, la gràcia, la subtilesa i la precisió d'antany. Només els molt grans ho reconeixen i gosen mirar-se en aquest mirall terrorífic.

Notícies relacionades

A mi, la veritat, que se'n vagi un futbolista que ja ho ha fet tot no em fa gaire pena. Menys si fos Messi, és clar, però Messi és una altra història en tot, Messi és tan gran que fins i tot ha aconseguit que no li tinguin (gaire) enveja. Això és impensable al món literari, molt més salvatge i competitiu que el del futbol. Una vegada em vaig lamentar una mica de la competitivitat del món editorial amb un famós escriptor i em va respondre: «Has d'entendre que en aquest plat només hi ha tres taronges, i que tothom les vol». I jo li vaig respondre: «Si almenys fos un Jaguar antic, però tres taronges...» Ell, amb molt bon criteri, va ignorar el meu comentari i va continuar parlant del seu llibre.

Té molt mèrit decidir anar-se'n, el més fàcil és quedar-se. I després hi ha gent, poca, que encara que se'n vagi, hi és sempre. Jo no en sé gaire, de futbol, però els meus fills diuen que Iniesta és un d'aquests