Revisem-nos la biblioteca

Una de les sensacions més estimulants que pot provocar un (bon) llibre es produeix quan posa les paraules justes a un pensament que potser intuíem, però que encara no havíem sabut configurar. Són idees que ens apareixen tot d’una entre les pàgines, carregades de lucidesa i com fent pampallugues. «¡És justament això!», exclamem, en un sobresalt íntim, i correm a subratllar-les.

Llegint l’escriptora Rebecca Solnit és probable que aquest sentiment us assalti. Al seu llibre La mare de totes les preguntes (Angle Editorial), reflexiona sobre com les dones hem hagut d’identificar-nos, al llarg dels anys, amb tot un seguit de personatges masculins i la seva manera de relacionar-se. Si sou dones i de més joves vau llegir Kerouac, Burroughs, Miller o Nabókov segur que enteneu de què us parlo. I segur que sou capaces de recordar alguna escena misògina que potser aleshores no vau detectar com a tal però que us va violentar.

A les grans obres de la literatura, les dones no només solem ser personatges secundaris i més aviat plans, sinó que sovint hi sortim molt malparades. Solnit ho explica així: «Hi ha un cos canònic de la literatura en el qual les històries sobre dones els són arrabassades, en el qual només llegim històries d’homes. De vegades són llibres que no només no descriuen el món des del punt de vista d’una dona, sinó que inculquen la denigració i la degradació de les dones com a coses que agrada fer». Encara se segueix assumint que els llibres que parlen sobre homes i que estan escrits per senyors són llibres per al conjunt de la població, mentre que els que parlen de dones i estan escrits per senyores són, ves per on, només per a lectores. Si repassem les biblioteques de la majoria de gent que llegeix, és molt probable que hi trobem moltíssims més noms d’autors que d’autores. I si els preguntem per les seves obres de referència, tres quarts del mateix.

De creadores i sàvies n’hi ha, i moltes. Del que es tracta és de no silenciar-les i donar-los el reconeixement que es mereixen. Sempre és un bon moment per prendre consciència de la invisiblització i els obstacles que pateixen les escriptores i corregir el biaix que empeny tanta gent a llegir (gairebé sense ni plantejar-s’ho) un autor abans que una autora .

Potser ja és hora que ens revisem, també en aquest sentit, i intentem equilibrar la nostra balança literària: tant pel que fa a autors i autores, com a la diversitat de les seves procedències i perfils. Si llegir és posar-se a la pell d’algú altre, no cal que sempre ens posem a la pell dels mateixos homes (blancs), ¿oi?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I que no ens faci vergonya reconèixer que hi ha obres que han ferit la nostra sensibilitat, per més que es considerin mestres. «Llegim prou llibres en els quals la gent com nosaltres és menyspreable, o bruta, o està callada, o absent, o no té cap valor, i això ens crea un impacte», apunta Solnit. I és que com diu l’autora, l’art conforma el món que habitem. ¿Què tal, doncs, si no ens conformem només amb una sola versió de la cultura? Escoltem altres veus. 

 Periodista.