A peu de carrer
Maternitats en primera persona
La literatura és plena d'autores que han desafiat la veritat establerta, explicant com era la seva vida en realitat
olerin40944798 mas periodico mama madre bebe parto180831142420
“Una feminista és qualsevol dona que diu la veritat sobre la seva vida”, va escriure Virgina Woolf en un dels seus esclats de lucidesa, fa ja una pila d’anys. I com ens costa, encara, tenir el valor de dir aquestes veritats en veu alta i desemmascarar les mentides que pesen sobre les nostres experiències i les nostres expectatives vitals. Perquè contradir el que sempre se’ns ha donat per bo és incòmode i complicat.
Per sort, la literatura és plena d’autores que han desafiat la veritat establerta, explicant com era la seva vida en realitat i compartint les seves vivències, per més que no quadressin amb cap ideal social. Perquè el personal és polític, que va dir Kate Millett. I tot i que la cultura tendeixi a marginar les veus que no encaixen amb el que es considera important, aquestes veus segueixen allà. I ens fa falta buscar-les, moltes vegades entre la pols de l’oblit que ens les amaga, i escoltar-les. Perquè trobar aquestes veus és una manera de retrobar-nos a nosaltres mateixes en un món ple d’històries on les històries de dones no hi són.
Un dels temes oblidats en la literatura ha sigut (i és, encara) la maternitat: una experiència salvatge i transformadora que, en canvi, els llibres (i la societat) sempre han ignorat o tractat com una qüestió banal. Aquest silenci ha servit per reforçar tot l’arsenal de tòpics, fal·làcies i idees preconcebudes que envolten l’experiència maternal, provocant que moltes dones se sentin més soles i insegures quan descobreixen que el que els passa a elles, quan són mares o ho intenten, no té res a veure amb el que pensaven que els passaria. I és que el desajust entre la realitat i les expectatives és, sovint, gegant.
Un exercici d’honestedat
Justament per això, i per contribuir a “desentranyar” la maternitat, l’escriptora Jane Lazarre va escriure ‘El nudo materno’, publicat originalment el 1976 i que l’editorial Las Afueras ha recuperat en una meravellosa edició en castellà. En aquest llibre Lazarre explica, en un exercici d’honestedat que emociona, com van ser els primers anys de la seva vida després d’haver parit el seu fill Benjamin. Amb una profunda valentia, l’autora desgrana els sentiments contraposats que l’envaïen, de tant en tant, i l’ambivalència entre l’amor incondicional que sentia pel seu nadó, qui estimava amb bogeria, i la recerca constant d’una identitat que sentia perduda i que trobava molt a faltar.
L’escriptora Jane Lazarre desgrana a ‘El nudo materno’ els sentiments contraposats que l’envaïen després d’haver parit el seu fill
Lazarre aprofundeix, sense vergonya, en la frustració que li suposava no poder dedicar-se a l’escriptura durant aquella època que a ella li semblava que no anava a acabar mai. També recorda la solitud de les llargues tardes d’hivern, passejant per parcs plens de criatures o tancada a casa perquè feia massa fred. Les nits sense dormir, els dolors del part, el postpart, la llet que vessaven els seus pits i que li amarava la camisa, els bolquers que canviava tantes i tantes vegades cada dia... I, alhora, els instants d’absoluta felicitat al costat de la seva criatura i la sensació que el seu amor per ella creixia fins a nivells infinits.
El que més enamora d’aquesta obra imprescindible i preciosa és la seva voluntat d’allargar la mà. El nudo materno és, des de la primera pàgina fins a l’última, un no-estàs-sola escrit en majúscules i un exemple de sororitat portat a la pràctica fins al final. Una lectura que fon, amb coratge i delicadesa, molts dels silencis que encara emboliquen les nostres maternitats. Amb el seu testimoni, Lazarre aporta coneixement i saviesa a una experiència tan intensa com agitadora i que, entre totes, hauríem d’atrevir-nos a explicar en primera persona, com fa l’escriptora.
