Ciutadans o el convidat de pedra

El convidat de pedra és una de les figures més suggerents del barroc espanyol. Per extensió es diu d’aquell que tots ignoren en un àpat i es queda aïllat en un extrem de la taula. Em vaig recordar de l’obra de Tirso de Molina fa uns dies, mentre escoltava un enèsim debat sobre política catalana. Em va sorprendre que els contertulis donessin voltes i més voltes al que passa a Catalunya sense que cap esmentés el partit que va guanyar les últimes eleccions. Van sortir el PDECat i Esquerra Republicana, els comuns i la CUP, i fins i tot el PP, amb els seus quatre diputats, però ningú va parlar de Ciutadans, que va obtenir-ne 36 el 21 de desembre passat. Fins que algú va citar el partit d’Inés Arrimadas en el col·loqui, cosa que va provocar incomoditat i malestar entre el personal. Com passa a El burlador de Sevilla, quan el convidat irromp a l’escenari.

Del que no es parla no existeix. Com a expressió no està malament, però com a estratègia política, em sembla poc afortunada. Ja la van utilitzar la majoria dels partits durant l’última campanya electoral, i tots es van emportar una sorpresa de les grosses el 21-D. I encara més l’endemà, al descobrir que molts dels votants de Ciutadans procedien del seu electorat. Del Partit Popular, per descomptat, però també del PSC i dels comuns. Fins i tot de l’antiga Convergència. Vegin si no les ciutats on Arrimadas va guanyar les eleccions: les 20 més poblades de Catalunya, tres de les quatre capitals de província, l’antic cinturó roig de l’àrea metropolitana, i fins i tot capitals de comarca amb tradició nacionalista, com Reus i Figueres. Ja sé que una espiga no fa manat, però sostenir que els resultats de Ciutadans van ser un rampell de l’electorat i que no es tornaran a repetir em sembla una niciesa. Més aviat penso que aquest partit ha arribat per quedar-se. Entre altres raons (no l’única) perquè constitueix el revers del procés liderat pels independentistes (l’hegemonia dels quals també va per llarg).

Un menysteniment anòmal i injust

El menysteniment de Ciutadans constitueix una de les anomalies de la política catalana. Comprenc que se’ls critiqui pel seu origen, lligat a la seva oposició a la immersió lingüística, o per la seva política econòmica que pot generar encara més desigualtat social si no troba contrapesos que ho impedeixin. Comprenc també que la seva falta de tradició i quadros minvi la seva visibilitat i la seva eficàcia. Comparteixo moltes de les crítiques que se’ls fan, però no el menyspreu amb què se’ls tracta i que, en el cas d’Inés Arrimadas, ha adoptat expressions poc edificants. I injustes. Analistes i polítics haurien d’aprofundir més en la verdadera naturalesa de Ciutadans, en comptes de caricaturitzar-lo. Sostenir, com fan els partits sobiranistes, que és més centralista que el PP, o despatxar-lo com el partit de l’Ibex 35, com clama l’esquerra, em sembla una simplificació.

Quan un partit passa del 25% i del milió de vots, els anatemes ja no són útils per explicar el seu significat, vaticinar el seu futur i adoptar una estratègia eficaç davant la seva presència. Més valdria obrir el focus i observar la tendència general a la crisi dels partits tradicionals a Europa. O aprofundir en el fastigueig que ha provocat el sistema polític vigent a Espanya (i a Catalunya). El resultat d’aquest menysteniment és que ningú, des del sobiranisme més realista (Esquerra Republicana) es planteja parlar amb ells per acabar amb la fractura de la societat catalana.

Manuel Valls, una pirueta temerària

Notícies relacionades

¿Ciutadans i Albert Rivera és el canvi que els espanyols reclamen?

Rivera avança que hi haurà més fitxatges com el de Manuel Valls

Crec que la capacitat de Ciutadans de no ser un convidat de pedra a Catalunya dependrà, en bona mesura, de l’autonomia que assoleixi Arrimadas enfront d’Albert Rivera. Una qüestió que no té res a veure amb la seva condició, ja que els passa als líders de tots els partits catalans amb dimensió estatal. També es jugarà en la seva capacitat d’adquirir un arrelament municipal que actualment li manca. En aquest sentit, el fitxatge de Manuel Valls és tan revelador com arriscat, perquè passar de no tenir cap alcalde a tenir el de Barcelona em sembla una pirueta temerària. Llevat que la política catalana estigui encara més desequilibrada del que un s’imagina.

No sé si era necessari aventurar-se a tant. Rivera en té prou de combinar el paper d’Arrimadas com a líder l’oposició al Parlament de Catalunya amb la seva més que probable arribada a la Moncloa. Si no estic equivocat, convertir-se, a la vegada, en el primer partit a Espanya i a Catalunya és una cosa que no ha passat mai (excepte el PSOE i el PSC, durant el bienni 2004-2006). Si es donés aquesta circumstància, potser el convidat de pedra de la política catalana cobraria vida i acabaria emportant-se Don Juan a l’infern, com en el teatre de Tirso de Molina.