Els negres i la força del blues

Confesso que sempre m’ha agradat el jazz. Havia anat a algunes sessions quan era jove. El jazz no era gaire popular si el comparem amb altres manifestacions musicals, habitualment d’un fàcil sentiment més tòpic. És significatiu que se celebrés amb gran èxit popular la canción del verano. En diverses poblacions s’havien fundat clubs de jazz, i espero que hagin resistit en algun lloc.

Com em vaig fer jazzòfil no ho sé. Però em veig assegut amb altres persones en un petit local de Barcelona. A partir d’aquell moment em vaig interessar pels cantants negres. Vaig saber que els negres tenien un gust natural per la música, el cant i el ritme. Uns instints molt desenvolupats.

Era un poble sense llibertat, i quan havien acabat la jornada de treball, un dels fets que els compensava eren el cant i el ritme, que era una de les seves més notables qualitats. Sense altres recursos disponibles, acompanyaven el ritme dels seus cants colpejant, amb un pal qualsevol, bidons buits o, simplement, picant de mans.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’expansió d’aquells homes no podia ser més primitiva. Un exemple: si un negre es trobava un home blanc pel carrer, havia de baixar de la vorera per deixar-li el pas lliure. Tot això, avui, ens sembla mentida. Hi ha ne-gres que son famosos en totes les branques de la cultura, la literatura, la política... I ara és molt freqüent que un cant d’èxit univer-sal sigui el blues. La tendresa sempre ha estat un instrument de llibertat.

Em sembla que és universal aquesta sentència: «Qui canta els seus mals espanta». Potser no cal exagerar, i menys abusar de les sentències simplement perquè les paraules rimen. Però és veritat que a vegades em trobo cantussejant una tonada quan estic escrivint. Sembla que el pensament treballa amb més llibertat i més fluïdesa.