¿Què és terrorisme?

Terrorisme és una tarda de maig. ¿Quina? No ho sé, tant se val, però sempre que tornen les orenetes me’n recordo de sobte d’aquell instant en què les nostres infanteses van trontollar i les vides de moltes famílies van quedar trencades per sempre. ¿Voleu saber de què va la vida en realitat? ¿Voleu veure amb els vostres propis ulls fins on pot arribar la maldat humana? Doncs aquí la teniu, crua davant vostre, si fa no fa cap a les set de la tarda. Són les orenetes les que em transporten cada any a aquella tarda. ¿Qui vol tornar a un record tan sinistre? Grotesc i absurd, la violència sempre és grotesca i absurda. 

 Sigui com sigui, cada any, quan s’allarguen les tardes i la temperatura es fa més agradable, el meu cos se’n va enrere en el temps fins a aquella tarda quan sortíem a jugar al carrer. ¡Ai, aquelles nenes, si no haguessin sortit a jugar al carrer! Ens ho vam dir tants cops, després, vam dir, quina mala sort, si no haguessin sortit a jugar al pati potser encara seguirien vives. Però no era qüestió de sort perquè els qui van planejar-ho tot ho sabien, que quan arriben les orenetes i el temps es fa més agradable, les nenes surten a jugar a fora. ¿Volíeu conèixer el mal? Doncs aquesta és la seva forma més cruenta: imaginar que més o menys a les set de la tarda hi hauria nenes al pati i deixar-hi baixar el cotxe i poc després commocionar el barri, la ciutat, un país sencer. 

Aquella tarda, els vidres de casa van trontollar. Un soroll eixordador que no havia durat ni un instant, un tro, una tremolor estranya. Després, les sirenes. ¿Com podíem identificar el que no havíem viscut mai? I ens miràvem amb estranyesa mentre les orenetes feien la seva, volaven amb aquell so tan característic de la primavera. Una tarda de maig qualsevol que esdevindria terrible, impossible d’oblidar. 

Explosió a la caserna

Notícies relacionades

El jutge deixa lliure l'activista dels CDR i no hi veu terrorisme

Catedràtics veuen legal, però una "barbaritat" imputar per terrorisme els CDR

¿Quan anys fa? Més de 25 ja, però el record segueix intacte: després de la tremolor, la incertesa, la mare dient quedeu-vos a casa, per si de cas. La televisió d’Osona, que tenia el local molt a prop del passeig de la Generalitat, on hi havia la caserna, va ser la primera de començar a informar. Una explosió que potser era un atemptat, les càmeres tremolant entre el fum i les ambulàncies, el desconcert. Quan el fum hagués passat podríem veure mig edifici en runes deixant a la intempèrie salons amb quadres de punt de creu a les parets, dormitoris de cobrellits de flors, amb peluixos posats al damunt. 

A mitjanit van donar la llista de morts. L’endemà, a classe, les nenes que jugaven al pati ja no van venir, no vindrien mai més. Els alumnes de 10 i 11 anys s’abraçaven plorant la mort per primer cop, una mort planificada, cruenta, pensada per esquerdar el nucli més íntim de la nostra condició humana, aquell on es diu que no es pot matar unes nenes que juguen al pati. Allò era terrorisme.