Anar al contingut

ELS LÍMITS DEL DRET

Violència... ets tu

Violència... ets tu

Sonia Andolz

Ni tot és violència ni encara menys tot és terrorisme, i utilitzar els dos conceptes de forma intranscendent és impermissible en un Estat de dret

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

¿Què és violència? ¿I tu m’ho preguntes? Violència…ets tu. Aquesta apropiació indeguda del poema de Bécquer em permet començar per deixar clar que, en les ciències socials, res no és únic, limitat i objectiu. Els conceptes són subjectius i interpretables i l’únic que hi ha al respecte és un acord social sobre el seu contingut i ús. Això no significa que siguin marcs teòrics de menor importància, més aviat al contrari, és vital mantenir l’acord que permet a cada societat viure sota uns mínims comuns i que qualsevol ús fraudulent o ruptura d’aquest contracte social s’assenyali i s’aparti.
    

La democràcia és fràgil i un bé a protegir entre tots. Abusar dels mecanismes i garanties que ofereix en favor propi la fractura i la posa en perill. Ens trobem en una situació extremadament fràgil, delicada i perillosa en la qual l’ofensiva de l’Estat contra l’independentisme posa a prova els límits del dret i les garanties fonamentals traspassant extrems i línies vermelles.

És un deure comú, de tots els ciutadans, actuar com a garants d’aquests límits i exigir el seu compliment i respecte ja que, encara que a curt termini hi hagi gent que pugui veure-hi benefici polític o pugui fins i tot estar-hi d’acord ideològicament, a mitjà i llarg termini crea més maly que bé i aprofundeix en les esquerdes del contracte social. És urgent doncs reprendre el control de l’ús d’aquests conceptes, la seva instrumentalització política i jurídica i l’exigència del compliment dels valors fonamentals. Ni tot és violència ni encara menys tot és terrorisme, i utilitzar els dos conceptes de forma intranscendent és impermissible en un Estat de dret. 

Johan Galtung, pare dels estudis de pau i resolució de conflictes, assenyala tres tipus de violència: la física, la cultural i l’estructural. La física és la més fàcil de detectar perquè és visible a simple vista. La cultural, aquella que una societat té interioritzada, que accepta comunament, és molt difícil d’assenyalar. Expressions que usem des de fa anys i que tenen connotacions masclistes, racistes, classistes… formen part de la violència cultural que, volent o sense voler-ho, reforcem com a societat. Traslladat al context actual, normalitzar que s’usi feixista, colpista, o català i espanyol amb connotacions negatives o que s’arribi a normalitzar la brutalitat policial en l’imaginari col·lectiu, són formes de violència cultural.

Per últim, la violència estructural és aquella que s’exerceix des d’una posició de superioritat, que la pròpia estructura del sistema (sigui una família o un estat) permet. Que els jutges, fiscals o policia facin la seva feina de forma justa, proporcional i limitada no és violència, encara que això comporti una detenció, una acusació o una limitació física. Exerceixen les obligacions de les seves funcions. Ara bé, en l’escenari actual, els mecanismes que l’Estat utilitza de forma desmesurada, partidista o contra un col·lectiu concret sense una raó legal i objectiva, sí que forma part d’aquesta violència estructural.

Aclarits els conceptes, ve la dificultat. Si una persona percep una cosa com a violenta, ¿és violència? No hi ha una única resposta a això. La percepció subjectiva és legítima, però és percepció. Correspon a un jutge decidir si objectivament també ho és. Un tall d’autopista, la crema de pneumàtics, una manifestació intensa o interrompre el transport públic pot crear greus perjudicis a infinitat de persones. Pot arribar a considerar-se una forma de violència econòmica si crea danys molt rellevants proporcionalment, però, en cap cas, serà violència física si no hi ha hagut danys humans.

En segon lloc, sobra dir que durant dècades Espanya ha viscut en primera persona el terrorisme i els seus efectes. Sabem com podreix el que toca i crea dolor i ruptura. Els familiars de les víctimes, però també dels botxins, passen a formar part d’aquesta espiral del terror que deshumanitza i ens torna animals en una lluita acarnissada. Tenim experiència en terrorisme d’Estat. Els anys més foscos de l’etapa democràtica avergonyeixen qualsevol demòcrata, i aquell episodi ens va ensenyar les fronteres que no s’han de travessar.

Així doncs, coneixem bé el concepte i extensió del terrorisme i sabem el que no ho és. Les associacions de víctimes, a vegades enclaustrades en partidismes, poden ser els primers a exigir que s’usi el concepte per definir només i en cap cas més, allò que sí que és terrorisme. La barra lliure d’acusacions ens porta a un horitzó fosc i gens desitjable en el qual, sembla, tot s’hi val.
Professora associada de la UB.