Un present ple de suspens

Un filòsof es va posar a pensar sobre el futbol, i no em refereixo a Guardiola vist per Ibrahimovic. Els parlo d’un filòsof de debò, Simon Critchley, i el resultat és el llibre En qué pensamos cuando pensamos en fútbol (editorial Sexto Piso). És important afegir que, abans fins i tot que filòsof, o com a mínim en un pla paral·lel, Critchley és seguidor del Liverpool, dels de no perdre’s cap partit, i és probable que ara mateix esperi exultant les semifinals de Champions contra el Roma, i al mateix temps s’espremi el cervell per entendre –físicament i metafísicament– el que van fer els italians dimarts passat per desfer-se del Barça amb tanta facilitat. O més aviat el que no va fer el Barça, el que va desfer perquè no valgués el 4-1 de l’anada. D’aquests errors i encerts per on es cola el destí també en parla el llibre de Simon Critchley, que ens deixa un munt de frases i idees provocadores. Per exemple aquesta: «Amb el futbol es desplega una dimensió especial de l’experiència temporal», que traduït significa que quan estàs veient un partit el temps transcorre a un altre ritme. 

«Ens tanquem completament en un present marcat pel suspens», escriu Critchley, i jo penso que algú hauria d’explicar-li el que ha significat històricament per al Barça el temps futbolístic. Aquella tendència al patiment en futur –patirem!– crec que és una cosa única. En el futbol tots els aficionats pateixen, perquè efectivament el pas del temps és particular i ningú vol perdre, però és que al Barça patim per la por a la possibilitat de patir. Un exemple pràctic: estem guanyant 2-0 i el soci espera que marquin el 3-0 per no haver de patir, perquè un 2-1 entrada la segona part –posem com el que va passar d’ahir contra el València– deixa de ser una victòria clara i es converteix en una oportunitat per patir.

Normalitzar el pas del temps

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Quan un gira la vista enrere, s’adona que un dels grans èxits del FC Barcelona de l’última dècada és que ha normalitzat el pas del temps, dominant aquest present marcat pel suspens, segons Critchley. En realitat, podria argumentar-se que l’equip jugava amb un futbol control que limitava les sorpreses, però al mateix temps comptava –i compta– amb el propi antídot: les jugades de Messi sovint tallen el ritme, qüestionen la lògica del cronòmetre, tracen forats temporals que farien feliç Einstein.

L’equip que Valverde ha construït aquest any es relaciona de manera diferent amb el temps, i aquest és un canvi difícil d’entendre. Sí, és cert que amb el partit d’ahir l’equip bat el rècord de partits sense perdre a la Lliga –39, tota una proesa–, però també ho és que aquest any hem tornat a patir en els últims minuts, més que res per una naixent desconfiança. I potser la notícia del partit d’ahir no és que el Barça va tornar a guanyar després del desastre de Roma, sinó que quan Parejo va marcar de penal per al València, ningú al Barça es va posar nerviós, ni l’afició, i aquells tres minuts més l’afegit van durar exactament això, tres minuts i escaig, i no una eternitat.