Anar al contingut

LA SITUACIÓ AL PRÒXIM ORIENT

Gaza s'apaga, ¿sense remei?

MOHAMMED SABER

Gaza s'apaga, ¿sense remei?

Jesús A. Núñez Villaverde

Israel creu estar guanyant quan en realitat s'està desconstruint a si mateix

Resulta necessari ampliar la mirada més enllà dels 32 morts i centenars de ferits de bala dels últims dies per comprendre la magnitud de la tragèdia. Israel fa 50 anys que desconstrueix Gaza (i Cisjordània); és a dir, fa invivible un territori de 360 km2 convertit en la presó més gran del planeta per als seus gairebé dos milions d’habitants.
L’ONU pronostica amargament que, si no canvia la situació, Gaza col·lapsarà el 2020 davant la falta de recursos que permetin als gazatins cobrir les seves mínimes necessitats diàries. I ni aquesta nova massacre ni aquest panorama són accidents inevitables, sinó la deliberada i metòdica conseqüència d’una estratègia de fets consumats que els successius governs israelians han desenvolupat aprofitant la seva increïble superioritat militar, el suport indestructible de Washington, l’absoluta inoperància de la Lliga Àrab i la passivitat dels Vint-i-vuit. 

És aquesta població, abandonada fins i tot per una invalidada Autoritat Palestina, la que s’ha tornat a aixecar davant l’ocupant. No pot sorprendre que Hamàs provi d’aprofitar aquesta frustració i desesperació a favor seu, mobilitzant els que ja no esperen res de cap dels seus governants ni de la comunitat internacional. Mentre Israel segueix travessant línies vermelles sense afluixar –per exemple, matant manifestants desarmats– i els llums literalment van apagant-se a la Franja, els gazatins estan llançant un últim crit.

La Marxa del Retorn ha de desembocar el 15 de maig vinent (Nakba) en una massiva manifestació per reclamar el dret que tenen els milions de refugiats de tornar a les seves llars originals. Però és obvi entendre que Tel Aviv mai permetrà que això arribi a produir-se, perquè és conscient que fer-ho suposaria un gir demogràfic que arruïnaria el projecte sionista de tenir un Estat, entre el riu Jordà i el Mediterrani, exclusivament per als jueus. I d’aquí ve el seu afany per mirar de fer insuportable la vida als que siguin diferents, forçant la seva sortida o eliminant-los, fins a aconseguir el control total de la Palestina històrica.

Res d’això disculpa tants errors palestins, amb uns governants inservibles i amb tants enemics de la pau en el seu si com els que hi ha al costat israelià. Però convé no confondre’s, optant per una insostenible equidistància, quan es violen les regles de la guerra, el dret internacional i els principis ètics més elementals. Israel creu estar guanyant quan en realitat s’està desconstruint a si mateix. 

Però no sembla que això importi gaire als que han decidit seguir tossudament. Un llistat en què, juntament amb Netanyahu –impàvid davant unes crítiques que sap que mai passaran de les paraules als fets–, destaca Trump, decidit a blindar el seu aliat peti qui peti, a ofegar la UNRWA i a obrir la seva ambaixada a Jerusalem precisament el mateix dia de la Nakba. Si a més s’hi afegeix Mohammad bin Salman, recolzant Israel, només s’ha de concloure que la causa palestina està a punt de l’apagada definitiva.