LA CLAU
Una neteja a la universitat
Els casos de Cifuentes i Casado fan aflorar el mal crònic dels claustres espanyols: l'endogàmia que sepulta la meritocràcia. I no només a Madrid
dsc00395 /
Presentació (o no) de treballs en lloc d'assistir a classe. Convalidació d'assignatures per altres ja cursades. Crèdits aconseguits abans de tramitar la matrícula. Treballs de fi de màster que ni es presenten, ni apareixen, ni se'ls espera. Actes fabricades per a l'ocasió. Firmes falsificades. El que es va coneixent sobre els màsters de la Universitat Rei Joan Carles (URJC) fa honor al seu lema: 'Non nova, set nove' (No coses noves, sinó d'una manera nova).
Per a innovadora, la fórmula amb què la URJC dispensava títols (si és correcte el pretèrit imperfet) com els obtinguts per Cristina Cifuentes i Pablo Casado, que almenys van tenir una cosa en comú: cap va haver de trepitjar les aules. L'adscripció política dels beneficiaris i els contactes de Pedro González-Trevijano, llavors rector de la Rei Joan Carles i avui magistrat del Constitucional a proposta del PP, deixen entreveure una cadena de favors que embruteix la imatge del centre. I que indigna, amb raó, els alumnes que van esmerçar hores i estalvis en unes titulacions ara devaluades.
En el fangar partidista ja s’ha desencadenat la caça del polític amb màster sospitós, doncs, com passa amb la corrupció, l’estratègia del ventilador és l’única defensa de l’atrapat in fraganti. I no només això: que els partits firmessin l’empat en títols fal·laços garantiria l’enterrament de l’assumpte de fons. Que no és un altre que la salut del nostre sistema universitari.
Notícies relacionadesL’endogàmia, el rebuig a incorporar membres aliens a la mateixa institució, queda acreditada per les estadístiques: tres de cada quatre docents imparteixen classes al centre on van cursar els seus estudis. Els mecanismes de cooptació de les vacants propicien i cronifiquen aquest mal, caldo de cultiu de favoritismes als quals no són alienes les elits polítiques. No exclusivament a la Rei Joan Carles. I tampoc només a Madrid.
Els casos de Cifuentes i Casado fan aflorar una realitat incòmoda: que el claustre espanyol demana alguna cosa més que una neteja. Només substituint l’amiguisme per la meritocràcia la universitat espanyola podrà arribar, de veritat, a l’excel·lència.
