ANÀLISI

¿On queda el Pacte d'Estat sobre violència masclista?

Els Pressupostos preveuen dotar només amb 80 milions la lluita contra el masclisme

La xifra està molt lluny de la quantitat compromesa en el Pacte d'Estat

2
Es llegeix en minuts

Dilluns ens vam despertar amb la notícia d’un altre feminicidi a Catalunya. Una dona assassinada a mans de la seva parella i davant els seus fills. És una de les primeres conseqüències –extremadament dramàtica– de la retallada en l’adjudicació de recursos econòmics al pacte d’Estat contra la violència de gènere aprovat el 28 de setembre de l’any passat.

Van ser més de deu mesos d’àrdua activitat política i de les entitats per arribar a uns compromisos de mínims en un Pacte d'Estat en què el Govern –més concretament la ministra Dolors Monserrat– prometia 200 milions d’euros anuals durant cinc anys. Tot i no ser suficient, garantia poder respondre a una part dels compromisos establerts. No obstant, recentment hem constatat –en el projecte de Pressupostos Generals– que la partida designada a abordar una de les més importants plagues socials que vivim serà només de 80 milions per al 2018.

Hem de posar llum i taquígrafs i parlar del que significa el compromís polític. Aquest ha de deixar de ser un concepte buit de contingut que s’utilitza només com a retòrica per fer callar la denúncia social. El compromís i la voluntat política s'han de traduir en dotació econòmica. Això és fer política. ¿Per a què? Per educar en la igualtat i prevenir la violència masclista als centres d’educació, per protegir i atendre totes les persones víctimes de la violència, per dotar i proporcionar ordres de protecció sempre que siguin necessàries, per sensibilitzar i formar de forma integral i coherent la judicatura, per sensibilitzar els mitjans de comunicació de com parlar del masclisme i la violència, etcètera. En definitiva, per erradicar la desigualtat de gènere en la qual se sustenta la violència masclista i la violència en ella mateixa.

Responsabilitat judicial

Davant la dramàtica constatació, una vegada més, d’aquesta necessitat hem d’anar més enllà i començar a demanar responsabilitats als estats per la desídia i la falta d’actuació. Responsabilitat judicial, més enllà de la política. Perquè al final, aquesta desídia mata.

Els governs –i en aquest cas el Govern del Partit Popular– haurien de deixar de mirar cap a un altre costat en l’abordatge de les violències masclistes. És evident que els canvis socials són lents i es produeixen gradualment, però des del 2004, any en el qual va entrar en vigor la Llei Integral contra la Violència de Gènere, hi ha hagut temps suficient per promoure i impulsar canvis dràstics que contribuïssin a millorar la situació.

Notícies relacionades

Quan sovint es planteja en els debats i tertúlies per què la violència masclista no presenta unes dades més bones amb l’avanç dels anys convé posar en el focus del problema aquesta falta de dotació econòmica endèmica. No es poden traduir mai en mesures concretes totes les propostes plasmades en la llei o, en aquest cas, en el pacte d’Estat per aquesta falta de pressupost. Per tant, ¿hauríem de començar a plantejar-nos si els estats són còmplices dels assassinats masclistes per no contribuir prou a evitar-los?