El dia que va morir Jim Clark

El seu record és inesborrable: un 7 d’abril de 1968, al circuit de Hockenheim, al land (estat) alemany de Baden Württemberg, a prop de Heildelberg, i als comandaments d’un Lotus-Ford de fórmula 2, moria Jim Clark, el més gran dels pilots de F-1. Un escocès fill de grangers, nascut al comtat de Fife (Kilmany). Va córrer sempre amb l’escuderia britànica dirigida per l’enginyer Colin Chapman, va ser campió del món el 1963 i 1965, i aquell mateix any va guanyar les 500 milles d’Indianapolis, a més d’infinitat de carreres en competicions de turismes amb un Lotus-Cortina.

Probablement, algú encara no deu haver oblidat que una setmana abans, el 31 de març d’aquell 1968, se celebrava la carrera del llavors Gran Premi de Barcelona de fórmula 2 organitzat pel RACC. En aquella primavera de la limitada efervescència antifranquista posterior a la caputxinada del 1966, a la ciutat de fires i congressos de l’alcalde i notari Porcioles i quan faltaven pocs dies per al maig parisenc, que aquí es viuria entre la distància i la ignorància, es va produir un lamentable incident esportiu per als aficionats del motor.

Al circuit urbà de Montjuïc, al cap de poc d’haver-se iniciat la carrera, amb els frens encara freds, el Ferrari-Dino del belga Jackie Icks, després de la baixada de la recta de l’Estadi i al negociar el primer revolt de descens a la Font del Gat, va envestir el Lotus de Clark. De bon principi, la carrera de l’escocès volador quedava arruïnada. En aquell moment molts no vam pensar res de bo del fogós Icks que, cert, després seria un gran pilot a la F-1 i de resistència. Aquell dia va guanyar Jackie Steward, un altre gran escocès, amb el Matra de color blau França.

Clark ja havia triomfat l’any anterior en el Gran Premi de Barcelona de F-2 amb el Lotus verd anglès i la ratlla groga. Tornar-lo a veure a la pista pilotant el Lotus 48, propulsat amb el cèlebre motor Ford-Cosworth, i alçar el premi Juan Jover era sens dubte el principal al·licient. L’escuderia ja anomenada Gold Leaf Team Lotus, fruit de l’impacte que el patrocini publicitari començava a tenir per sostenir els equips de fórmula 1, va fer que la marca de cigarrets transformés el verd històric en un cotxe vermell i blanc amb el morro daurat. Posteriorment, amb Fittipaldi i, fins i tot, després amb Senna, el Lotus va passar a ser negre, seguint l’estela dels canvis corporatius de la marca de tabac.

Més enllà de la passió de mitòman, les seves mans, el talent del contravolant i les moltes pole position obtingudes, van acreditar Clark com un pilot fabulós i elegant. Era un temps de circuits bells, gens avorrits i arriscats. Va guanyar moltes vegades en pistes cèlebres, com a Spa-Francorchamps, a prop de Lieja, quan amb les seves esses de Masta el circuit arribava als 14 quilòmetres, el doble que ara. Segurament la pista més interessant en termes esportius. En el molt difícil i esgotador Nürburgring (Nordschieife), que solcava 23 quilòmetres de les muntanyes d’Eiffel, al land de Renània-Palatinat, molt perillós, sobretot quan plovia, cosa que li va valer ser conegut com l’infern verd. Sense oblidar el mític Zanvoort a Holanda, entre dunes i pròxim al mar del nord; o el molt ràpid Kyalami, no lluny de Johannesburg, en l’època de l’apartheid sud-africà.

Era un temps en què les mesures de seguretat de cotxes i pistes eren molt reduïdes (les bales de palla i després els raïls d’acer). Una època en què no era estrany que pilots morissin competint: juntament amb Clark, entre altres, en aquella època van morir Bruce Maclaren, el creador de l’actual escuderia, a Goodwood; Jo Schlesser. a Rouen;  Lorenzo Bandini, carbonitzat a Mònaco, com el suís Jo Siffert a Brands Hatch; François Cevert, a Watkins Glen i molts d’altres.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Per fortuna, ara ja no és així, amb l’excepció del gran Senna i l’austríac Ratzemberger a Imola, el 1994, i l’encara recent del francès Bianchi, el 2014, al circuit japonès de Suzuka. Per cert que, les circumstàncies d’aquell accident expliquen que des d’aquesta temporada els cotxes vagin equipats de l’anomenat halo per protegir el cap del pilot.

El pedigrí de Barcelona en l’organització de competicions automobilístiques està acreditat. A més a més de Nuvolari al Montjuïc de la segona república, Fangio i Ascari al Pedralbes del túnel de la dictadura del general franquísimo, la ciutat hauria de recordar, per exemple al final de la recta de l’Estadi, que aquí va córrer i va guanyar un granger escocès anomenat Jim Clark.