Anar al contingut

Les regles del joc democràtic

Una llei electoral més proporcional i que respecti les identitats

Una llei electoral més proporcional i que respecti les identitats

Gemma Ubasart González

Al llarg de la història democràtica recent les majories conservadores han sigut més 'barates' que les progressistes

’ha obert el meló de la reforma del sistema electoral espanyol. Encara que es tracti d’un tema que ha estat present en la discussió política ja des dels anys 80, la novetat resideix en el fet que, per primera vegada, existeixen propostes concretes de partits que políticament, per la correlació de forces actual, podrien ser transitables. Podem Ciutadans s’han pres seriosament el repte i han començat a reunir-se per acordar una reforma gradual amb l’objectiu d’augmentar la proporcionalitat del sistema, a partir de la qual treballaran perquè s’hi sumi el PSOE. El sistema electoral que es dissenya a la Transició –combinant criteris de proporcionalitat, governabilitat i representació territorial– introdueix una sèrie d’efectes en el mapa de la representació política que convé tenir en compte. En primer lloc, la petita magnitud de moltes circumscripcions provincials genera un efecte majoritari en gran part del territori. En segon lloc, el prorrateig combinat (demogràfic i territorial) provoca un biaix conservador. El vot val més a les províncies poc poblades i tendencialment més rurals, fet que ha suposat que al llarg de la història democràtica recent les majories conservadores hagin sigut més barates que les progressistes.

Sense reforma de la Constitució, són  tres els elements que es poden modificar de la LOREG. En primer lloc, la composició de la Cambra: passar de 350 a 400 diputats. Aquesta mesura no comporta gaires canvis en termes de proporcionalitat i podria provocar rebuig ciutadà. En segon lloc, podria modificar-se la dotació inicial de dos diputats per província. Però si es redueix a un disminueix encara més la proporcionalitat en aquestes províncies; en canvi, si s’augmenta a tres creix la bretxa en el valor de vot entre províncies molt i poc poblades. En tercer lloc, existeix la possibilitat de reformar la fórmula electoral. Aquesta tercera seria el camí escollit per Podem i Ciutadans: canviar la fórmula D’Hondt per la de Sainte-Lagüe, que és més proporcional.

Malgrat qie s’ha repetit en el debat acadèmic i polític que la fórmula D’Hondt no és la principal responsable dels dos efectes abans apuntats, sí que és cert que cal incorporar una fórmula més proporcional que moderi l’efecte majoritari d’una part important del sistema. Aplicada la fórmula al resultat de les eleccions generals del 2016, el principal perjudicat seria el PP, que perdria 15 escons, mentre que el PSOE en perdria un; per contra, Ciutadans en guanyaria 12 i Podem, 6. Les variacions en els resultats de les forces polítiques d’àmbit no estatal són mínimes. Ara bé, un canvi en les regles de joc condicionaria també el comportament dels votants i dels partits polítics. I, per tant, els escenaris futurs no són del tot previsibles.

Resistència del PP

És evident que, en vista dels números, el PP s’hi resistirà. La clau de l’èxit de la reforma serà la posició del PSOE, que portava al seu programa millorar la proporcionalitat del sistema. La seva decisió no és senzilla. Existeix una evident demanda ciutadana que apunta cap a algun tipus de reforma que generi una proporcionalitat més gran del sistema, però al mateix temps acceptar una proposta d’aquest tipus significa explicitar que es posa fi a un sistema bipartidista i que s’entra en un de multipartidista.

La reforma que plantegen els nous partits camina cap a una proporcionalitat més gran del sistema sense tocar l’element nuclear de la qüestió: el districte. Existeix una impossibilitat avui dia d’aconseguir una majoria qualificada que permetés fer una reforma constitucional per anar més enllà de la reforma proposada. Ara bé, si aquesta prospera s’obriran nous debats i, potser, serà el moment de repensar el districte. I no solament per prosseguir en la introducció de proporcionalitat, sinó per fer front la reducció del biaix conservador.

Avança en aquests reptes hauria de ser compatible amb el manteniment d’un reflex al Congrés de la pluralitat existent en els subsistemes de partits. I no per una qüestió de representativitat territorial –per a això ja hi hauria d’estar el Senat (reformat)–, sinó perquè s’entén que els nacionalismes perifèrics, majoritaris en alguns territoris, formen part de la diversitat en el camp de les idees i que les dinàmiques polítiques plurals han de tenir cabuda en el nostre sistema polític. En la configuració plural de la vida política i en l’existència de diferents disputes i demandes també hi ha la clau de l’èxit del bon desenvolupament d’un Estat plurinacional i divers.