L'escalada dels CDR

La commoció per la detenció de Carles Puigdemont i el desconcert en l’independentisme després de l’ordre de processament del jutge Pablo Llarena ha donat un nou protagonisme als autodenominats Comitès de Defensa de la República (CDR). Es tracta d’una facció del moviment independentista inspirada en el model castrista i que s’ha dedicat en l’última setmana a protagonitzar diversos talls de carretera i sabotatges als peatges per demanar la llibertat dels que anomenen «presos polítics». Estem davant una forma de protesta que viola la legalitat democràtica perquè no s’empara en el dret de manifestació i que voreja la insurrecció amb la qual una part del moviment independentista coqueteja des del referèndum il·legal de l’1-O. Davant aquesta actuació, que no té cap mena de legitimitat, els cossos policials i la justícia han d’actuar amb una dosi a parts iguals de contundència i proporcionalitat per assenyalar un nou camí intransitable per als que emparats darrere la paraula democràcia no volen una altra cosa que la imposició de les seves idees i dels seus mètodes.

Però el fenomen exigeix també una resposta contundent per part de la classe política i de les entitats que han protagonitzat la majoria de les mobilitzacions a favor de la independència, Òmnium i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Davant dels que fa anys que esperen que aquest moviment derivi en una expressió violenta és necessari que se sentin més veus, més clares i més altes contra l’escalada dels CDR els últims dies. La indignació pels empresonaments no pot en cap cas emmascarar qualsevol ombra de dubte. Si aquesta reacció no es produeix, serà el conjunt del moviment el que quedi tacat per aquests actes i això no farà altra cosa que empitjorar la situació dels encausats i dels presos, especialment a ulls de la justícia alemanya.

També els que s’oposen a la independència, i que han sigut en alguns casos víctimes directes de l’acció dels CDR, han de vèncer la temptació d’intentar apagar l’incendi amb gasolina. L’opinió pública espanyola, inclosa la catalana, és prou madura per entendre el que està passant sense necessitat de recórrer a analogies amb altres situacions. Aquesta és una carrera en la qual tampoc s’hauria d’entrar.