19 febr 2020

Anar al contingut

CANVIS A CANNES

Ni 'selfies' ni Netflix

LOIC VENANCE

Ni 'selfies' ni Netflix

Desirée De Fez

És preocupant la negativa d'un festival de cine d'adaptar-se a una realitat audiovisual canviant

Thierry Frémaux, director del festival de cine de Cannes, ha fet públiques dues decisions qüestionables. Una és, després de l’enrenou de l’any passat, el veto en la secció oficial (a concurs) del certamen a les pel·lícules produïdes per Netflix o un altre servei de streaming: «La història del cine i la d’internet són dues coses diferents», ha dit. I s’ha quedat tan ample. Una altra, més frívola però també important, la prohibició dels selfies a l’alfombra vermella.
No em vull aturar en el meu desacord amb les dues coses, fins i tot amb les autofotos: és curiós, fins i tot entranyable, que Frémaux  doni tanta importància a una cosa tan normal el 2018 que és gairebé un acte reflex (per ell, una pràctica «ridícula i grotesca»). Tampoc vull reincidir en una de les coses que més m’obsessionen, l’evidència que avui les bones pel·lícules no són exclusives de cap mitjà ni patrimoni d’una sola pantalla. Ni tan sols pretenc analitzar el perquè d’aquestes dues decisions, sobretot perquè hi ha un determinat grau de frustrant a dedicar tant espai a una cosa que, gairebé sempre, és deguda eminentment a raons econòmiques (¡fins i tot la qüestió dels selfies!).
Però sí que em venia de gust capgirar el veto, sobretot el primer. ¿I si la notícia no està tant en la demostració de força de Cannes com en la de la seva debilitat? ¿I si aquest veto és més nociu per al festival que per al cine en present? Òbviament, escric des d’una perspectiva externa i, en conseqüència, incompleta: no em vull imaginar què deu ser prendre una decisió al festival de Cannes, redissenyar o dessacralitzar un temple septuagenari tan sotmès a la gestió del cine a França (una legislació proteccionista molt estricta, per exemple, amb la distribució). Però, des d’aquesta postura externa, em resulta més preocupant la decisió de Cannes de claudicar, la negativa –a sobre, verbalitzada amb altivesa– a adaptar-se als temps i a una realitat audiovisual canviant a la qual, tard o d’hora, haurà de cedir, que l’absència de moment de pel·lícules de Netflix o altres plataformes en la seva secció oficial.