El gest

Lluïsa Vidal va ser una gran pintora modernista. Les seves obres van ser reconegudes per la crítica i sol·licitades per la burgesia del moment, però el seu pas per la història de l’art va ser de puntetes. Amb prou feines en va quedar rastre. El pes de ser dona va ser determinant. Després de la seva mort primerenca, les seves obres van ser venudes amb la firma falsificada dels pintors més cotitzats del moment. Per descomptat, homes. Un dels seus quadros més bells és Maternitat, 1897. És una escena quotidiana. Una mare bressola el seu nadó en una estança allunyada del focus. En primer pla, una nena bressola la seva nina. Mare i filla comparteixen els mateixos gestos, la mateixa tendresa.

La maternitat és un dels temes que més debat està suscitant actualment. Hi conflueixen tots els conflictes dels estereotips de gènere. Per un costat, el desig de viure-la de les dones i, per un altre, la consciència de totes les càrregues que suposa. Inclòs, és clar, el fre per a la carrera laboral. La imatge d’aquest quadro és entranyable perquè les dones ens reconeixem i els homes ho reviuen connectant-se amb la seva infància o amb les dones que estimen. És una vivència record no universal. No l’experimenten igual homes i dones. I no tindria per què ser així. De fet, no hauria de ser així. ¿Que potser els homes no bressolen els seus fills? A vegades, el que és més complex es resol de la manera més senzilla. Fins que els homes no heretin el gest de la cura no s’aconseguirà la plena igualtat.