Perfum de Pla

El darrer llibre de Josep Pla, aquesta delícia editada per Francesc Montero, de la UdG, ha creat una certa polèmica més enllà dels àmbits literaris. A Fer-se totes les il·lusions possibles hi ha un Pla pràcticament desconegut, amb uns textos que ell mateix va amagar o que van ser censurats per les autoritats franquistes. Hi diu que «Catalunya ha viscut sotmesa a Espanya durant segles» i també que «aquests segles de dominació han estat un llarg esforç per desarrelar el català de la seva autenticitat, de la seva pròpia manera d’ésser». Hi parla d’Espanya com «un embassament de merda de dimensions titàniques» i conclou que el català té dos drames. El primer és que «té por d’ésser ell mateix». El segon, escriu Pla, «és que no pot deixar d’ésser el que és».

Les connexions amb la realitat que avui vivim són prou evidents. Vist com van les coses, algunes de les reflexions de l’escriptor potser ara serien –si fos viu– objecte d’una persecució penal. Però és mort i ens quedem amb el seu mestratge i amb la seva manera d’entendre la literatura. Aquest llibre ens n’informa. S’hi pot olorar la contundència de l’estil, aquest perfum que no és impostura sinó una llarga, contínua, eficaç lluita amb la llengua per apropiar-se’n, per fer-se-la seva. Parlant de Carner, en lloa dues característiques. És «concís i ple», en contra dels que són «inflats i buits». Dir el que és necessari, només això, per poder dir-ho tot.