La justícia del cunyat del Rei

Al Tribunal Suprem es decideix aquests dies molt més que els recursos presentats per uns i altres contra la sentència que condemnava Iñaki Urdangarin a sis anys de presó per prevaricació, malversació, frau, tràfic d’influència i dos delictes fiscals; una llista més llarga que la de la compra de molts pensionistes. Li agradi o no al poder judicial, molts ulls esperen a veure què acorda el Suprem per decidir si, com diu l’article 117 de la Constitució, «la justícia emana del poble i s’administra en nom del Rei...» o bé s’administra per al seu cunyat. No hauria de ser així, però ho és. Ignorar-ho o negar-ho no ho solucionarà. Per això tants diem que Espanya fa temps que està immersa  en una crisi institucional que no solament no es resol, sinó que s’agreuja a base de negar-la.

Ja sabem que, llevat de tot el que tingui a veure amb Catalunya, la justícia espanyola va lenta i segurament està bé que sigui així per garantir els drets de tots els processats, però ha passat un any des de la condemna. Un temps que costa creure que no s’hagi pogut agilitzar, donada la rellevància d’un cas que afectava elements connectats al nucli dur de l’Estat. Un any durant el qual el condemnat ha aprofitat a fons la seva llibertat, disfrutant de les comoditats de la seva residència a Suïssa i acudint a Espanya, no per passar comptes sinó per participar en celebracions i activitats recreatives.

Costa defensar amb convicció que la justícia és cega quan algú condemnat a la presó per una sentència segueix lliure, sense una sola mesura de caució o restricció, mentre que altres acumulen centenars de dies a la presó sense haver sigut ni tan sols processats. Costa sostenir amb credibilitat que la justícia és cega quan, a algú que viu a l’estranger, se li presuposa l’arrelament suficient per excloure el risc de fuga, mentre que a altres que renuncien a càrrecs per tornar a casa se’ls nega. La justícia ha de ser cega i semblar-ho. A Espanya costa feina veure-la i molt més creure-la cega.

Desafiament i obstinació

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Més enllà de les condemnes penals, si algú s’esperava algun gest monàrquic de penediment o contrició després de l’escàndol i la rapinya cobdiciosa de milions d’euros de diners públics, se sentirà molt decebut. De la Casa del Rei tan sols ha arribat un silenci manifestament insuficient. La infanta i el seu marit únicament han emès senyals de desafiament i obstinació. Ni examen de consciència, ni penediment, ni propòsit d’esmena.

A falta de voluntat de redempció, la justícia és l’únic que pot reparar el dany causat. El fiscal en el seu recurs ha sigut contundent. Urdangarin i el seu soci van muntar conscientment una trama amb l’ànim notori d’enriquir-se amb la captura de recursos públics i l’explotació del símbol i la marca reial. Com a les corts palatines d’abans, es van dedicar a la caça de favors i diners regalats per governants que es van creure també cortesans i encantats de ser-ho. Això no pot quedar impune. H