Anar al contingut

ANÀLISI

'Sophia' castiga, no salva

MEDECINS SANS FRONTIERES HANDOUT

'Sophia' castiga, no salva

Sonia Andolz

Només el 2017, més de 3.000 persones que fugien de conflictes armats i crisis humanitàries van trobar la seva mort al mar Mediterrani. Una de les poques organitzacions humanitàries que treballen a la riba sud del Mediterrani és Proactiva Open Arms. L’oenagé catalana s’enfronta des de diumenge a una acusació a Itàlia per activitat criminal. Un dels seus vaixells de rescat, l’Open Arms, està ancorat al port a l’espera de recuperar la documentació per poder navegar i tant el capità del vaixell com la cap de missió han hagut de declarar a la comissaria. De moment, el Govern espanyol no s’ha pronunciat al respecte. Aquest últim moviment de la policia i la justícia italianes segueix altres casos més de persecució a activistes i oenagés que treballen amb migrants o sol·licitants d’asil al Mediterrani.

Ja el 2015, en plena crisi a Síria, i davant l’arribada incessant de sol·licitants d’asil, la Unió Europea va substituir les missions de rescat naval Tritó i Posidó (de suport a Itàlia i Grècia, respectivament) per l’operació militar Sophia, amb el mandat de perseguir, identificar i aturar el tràfic il·legal d’éssers humans al mar Mediterrani. Es va deixar així enrere la prioritat de rescatar i es va posar com a objectiu principal la lluita contra el crim organitzat. Aquest canvi de visió, de perspectiva i d’anàlisi de l’escenari, va comportar conseqüències devastadores per a totes aquelles persones que després d’innombrables violacions de drets humans, patiment i perills, aconsegueixen sortir dels seus estats i fugir per demanar asil.

En línia amb l’operació Sophia, es va firmar un acord amb Líbia per poder controlar els vaixells que surten de les seves costes i tornar a aquesta aquells migrants irregulars trobats al mar abans que entrin en aigües europees. El novembre del 2017, el comissionat de Drets Humans de les Nacions Unides va qualificar aquest acord d’«inhumà». Les presons líbies fa una dècada que estan en el punt de mira per les seves constants violacions de drets i la situació inhumana –literalment– en què es troben milers de persones l’únic delicte de les quals ha sigut fugir de la barbàrie. A més, tornar persones a Líbia sense haver donat l’oportunitat de sol·licitar asil viola el principi de non-refoulement (no devolució), emparat per la Convenció de 1951 sobre l’Estatut del Refugiat, de la qual són firmants Itàlia i Espanya, entre molts altres.

Perseguir els que salven vides –substituint així l’obligació legal dels estats i de qualsevol navili o patrulla marítima– és no només reprovable èticament i políticament sinó perseguible per la justícia internacional. Si la falta de mobilitzacions constants a favor de l’acollida de refugiats ja és vergonyant, perseguir els que realitzen salvament sense cap mena d’ànim de lucre és menyspreable. Europa baixa, una vegada més, un esglaó cap a la indignitat. Com en el cas de l’acord UE-Turquia, amb Líbia es posa preu a les vides humanes: el del gas que proporciona a Europa.