Més i més religió

Torna la religió amb el vigor d’haver-se quedat a l’aguait durant prou temps per revifar amb força. No pas l’experiència individual de l’espiritualitat sinó la politització de la fe. Revifa l’alè de la construcció ficcionada del món i de nou vol trepitjar sense contemplacions l’heretge, el descregut, l’insurrecte que gosa mofar-se de la falsedat que és poder i és doctrina i és enriquiment sense vergonya i és injustícia i és discriminació i ordre establert que sotmet, que converteix la no pertinença en un cos que crema de vergonya, en paraules de la poetessa Warsan Shire.

Notícies relacionades

Multa de 480 euros per difondre un fotomuntatge de la seva cara i el crist d'una germandat

Willy Toledo no compareixerà davant el jutge per insultar Déu i la Verge i dona instruccions per a la seva captura

El bisbe diu que la dona és el dimoni i es queda tan ample mentre condemnen un home que es fa una fotografia encarnant Jesucrist i s’investiga un actor que ha blasfemat. En nom de l'ofensa es persegueix una vagina gegant perquè va en processó i es busca en l’infinit mar de les xarxes algú qualsevol per castigar-lo via judicial i que serveixi així d’escarment, que els espectadors que miren no gosin mai més profanar el nom de Déu o de la Verge i així s'imposi la visió del creient a la resta de ciutadans lliures.

I en el que sembla una alineació astral, a banda i banda la religió es converteix en instrument de canvi electoral. Un cartell a prop de casa dibuixava una dona amb mocador que en àrab deia no tenir sang catalana però portar Catalunya al cor i ens instava a votar per la República. Torna la sang, com torna la religió però el que és estrany és que els qui s’encaren amb ferotgia a les creences de les que procedeixen, al seu origen religiós, renuncien al secularisme quan es tracta d’aquest “altre” que s’ha d’integrar amb totes les seves diferències i entre aquestes, es veu, me n’assabento ara, la religió deixa de ser un fet íntim i particular per passar a formar part de l’esfera pública. De la misogínia dels seus textos no cal parlar-ne. I vet aquí que el conte acaba convertint qualsevol crítica a la religió de Mahoma en islamofòbia encara que qui critiqui tingui arrels musulmanes. Entitats públiques conviden a realitzar actes religiosos perquè aquesta és la nostra principal diferència, la que ens han buscat des que vam començar a instal·lar-nos en aquestes terres. Ens tornen a la tribu beduïna i no importa si el discurs és radical i vol fer de les creences política. I que sigui, curiosament, la suposada esquerra la que promogui el culte i la ficció perpetuadora d’injustícies ja no sembla sorprendre a ningú. Promoguem qualsevol símbol que toqui la moral de la dreta, l’extrema o la no tant i fem de la religió una bandera mentre callem sobre la segregació urbana, el racisme institucional, l’exclusió i la pobresa. Satisfetes les demandes religioses, no cal fer polítiques socials.