28 d’oct 2020

Anar al contingut

L'origen del tint violeta

El primer color democràtic

El primer color democràtic

Care Santos

Quan les sufragistes van decidir fer del malva la seva bandera, sense saber-ho, van triar el primer pigment igualitari

Des que les sufragistes angleses el van adoptar, el color violeta s’identifica amb el feminisme. El dia de la dona és violeta des de fa anys, però aquest any de reivindicacions universals ho ha estat més que mai. El vestit violeta de la Salma Hayek als Oscar. Els llaços violeta. Els globus violeta de les manis. Sí, sí, ja ho sé que és una mica tard per parlar del dia de la dona. Però no ho és pas per parlar de William Perkin, l’home que va descobrir per casualitat un tint de color violeta i que aquesta setmana hauria fet 180 anys.

Perkin tenia només 18 anys i era un boig de la química quan, mentre provava de sintetitzar quinina en un laboratori, va topar amb un tint sintètic bonic i brillant com pocs al qual va dir malveïna (malveine, en anglès). Va quedar tan sorprès per la bellesa i la intensitat del color nou que va decidir fer-ne alguna cosa. Aquest va ser, de fet, el mèrit de Perkin: la seva cabuderia gairebé adolescent per estar-se mesos mirant de convèncer el gremi de tintorers del Regne Unit que es passessin al seu tint sintètic. «Violeta de Perkin», se’n va dir des d’aleshores.
L’interès que el violeta despertava en el món de la moda és fàcil d’entendre. Abans dels tints sintètics, els liles, porpres o violetes eren colors cars en extrem. El malva més antic, que vestien el cèsars  romans, es feien amb un musclo molt estrany que només creixia a l’Orient Mitjà i que va extingir-se. En calien milers per tenyir un trist mocador. Era, doncs, un color de distinció, a l’abast de gairebé ningú. La troballa i la cabuderia de Perkin van fer del malva un color a l’abast de qualsevol. Tot i que en va conservar l’aire de distinció.

El gremi de tintorers no era en el segle XIX gaire amic d’innovacions. Estaven cansats de barallar-se amb les oscil·lacions dels preus, amb les pèrdues econòmiques i amb la mala qualitat d’alguns productes. Els devia sonar a xinès allò que Perkin els explicava: que a partir d’ara podrien tenyir de color malva sense ensurts gràcies a un producte sintetitzat en un laboratori, que sempre sortia igual, no depenia de les collites i no variava de preu. I que no s’havia de conrear ni de collir, esclar, ni patia els capricis dels productors. Si la tintoreria artesana sempre va tenir alguna cosa d’alquímia i els seus artífexs sempre van ser mirats amb recança, ara aquell invent nou els feia malfiar fins i tot dels seus.

El cas és que Perkin no va defallir. A la seva correspondència explica que de tant fer demostracions davant tintorers de tot Anglaterra les seves mans van quedar tintades d’un permanent i inesborrable color malva. Però vet aquí que li va arribar el primer cop de sort: un tintorer i blanquejador escocès, tan idealista com ell, se’l va prendre seriosament i va començar a produir aquell color preciós, que li havia de canviar la vida. Les dones van començar a voler-lo, perquè tenia alguna cosa irresistible. I vet aquí que aviat la reina Victòria va presentar-se en un acte oficial amb un vestit de color malva i el va posar de moda. Des d’aquell moment no hi va haver cap dona que no volgués vestir el color nou. De sobte tot era malva: vestits, ombrel·les, guants, sabates, mocadors... A les pàgines de la revista All Year Round el novel·lista Charles Dickens feia broma dels gustos del moment en un article titulat Malveitzem-nos! Quan això passava Perkin ja era ric, encara era jove i ja pensava a retirar-se. Al seu voltant, el món es malveitzava.

El color va transformar la vida de molts tintorers. Entre d’altres, la d’un anomenat Silvestre Pujolà, nascut en un petit poblet prop d’Olot, Sant Cristòfol les Fonts, que va marxar a Mataró per fer fortuna i que en va fer, precisament, tenyint de color violeta tot allò que va trobar. Aquest senyor, que va néixer el 1842 i va morir el 1901, era el meu rebesavi. Un de tants a qui Perkin va capgirar la vida. Comprendran, doncs, que tant el malva com el seu artífex em caiguin força bé.

Quan les sufragistes angleses van decidir fer del malva la seva bandera van pensar en la reina Victòria i en les dames privilegiades. Elles també en volien, de privilegis. Però sense saber-ho van triar també el primer color democràtic i igualitari, un color que podien vestir tant les criades com les reines, perquè era barat i no s’esgotava. M’encanta que sigui precisament aquest el color de les reivindicacions de milions de dones. I m’encanta que aquest any en què Perkin n’hauria fet 180 ho hagi estat més que mai