Anar al contingut

Dues mirades

Monzó és Premi d'Honor, que és un premi que mai he entès, perquè no l'han tingut ni Carner ni Pla, i perquè l'honor i la literatura no tenen res a veure

Una manera de recordar els llibres que has estimat és recordar el lloc on els vas llegir. Ho recordo. Era al Bar Núria, amb vidrieres àmplies a través de les quals observaves i eres observat. Era un bar que obria molt d’hora i que servia perquè els que tancaven molt tard – després d’una nit de disbauxa– refessin les forces amb xocolata calenta. Uf, va dir ell, però, el vaig acabar de llegir quan fosquejava i, aquell dia, no tenia cap expectativa de tancar gaire tard. Recordo que si el tenies a les mans, si eres dels que l’havia llegit en la primera edició, aquella de la coberta crema dels Quaderns Crema, només amb una palmera, a baix, a la dreta, doncs que, si eres d’aquests, et pensaves que podies lligar més (o provar de fer-ho, com ha dit en Puntí).

Eres feliç. Per moltes raons, però sobretot perquè descobries que en català es podia orgasmar o, si més no, es podia escriure «orgasmar», que era tota una descoberta. «Mentre orgasmàvem, els vents més càlids feien onejar les branques de les palmeres», deia el noi de La noia del Mehari, aquell que es convertia després en «un papagai verd groc dins el teu pit feliç i càlid».


Ara, en Monzó és Premi d’Honor, que és un premi que no he entès mai, perquè no l’han tingut ni Carner ni Pla, i perquè l’honor i la literatura no tenen res a veure. Almenys, però, serveix per tornar un altre cop a «les dues sines transparents, dins les quals viu tota una flora tropical». 

0 Comentaris
cargando