Feminisme per a 'cowboys'

Aquesta setmana de les dones potser ens hem vist immerses en més d’una discussió. Potser algú ens ha dit: «No entenc de què us queixeu. Les dones no esteu discriminades, hi ha dones a tot arreu». Un altre pot haver afegit: «Les que més critiquen les dones són altres dones». O també, «nosaltres guanyem més i liderem més projectes perquè ens comprometem més amb la feina i paguem el preu».

Són només alguns dels comentaris masculins amb què he topat aquests dies. Llavors pot passar que em pugi per la gola una escalfor que neix de l’estómac i que, si no la freno, s’apodera del meu cervell i em fa contestar o bé amb algun exabrupte o bé amb un argument mal pensat i pitjor expressat. També pot donar-se la circumstància que mantingui la calma, matisi la percepció del polemista i expressi la meva dissensió amb claredat, dades i bones raons.

No estic gaire segura que l’efecte en el meu interlocutor sigui gaire diferent. Vull dir que, contesti bé o contesti posseïda pels dimonis de la ira, al capdavall intueixo que aquest tipus de diàlegs no van enlloc, ja que, segons han descobert els neuròlegs, canviar les nostres idees és tasca llarga i complexa. Davant una opinió diametralment oposada, diuen, de poc serveix discutir. No obstant, malgrat això, en família, a la feina, amb els amics, sovint ens embranquem en bronques pel pur plaer de convèncer i tenir raó tot i saber que no portarà a res o, més trist encara, a distanciar-nos d’aquella persona. Però ¿per què ens agrada tenir raó? ¿Per què som capaços d’esgargamellar-nos per ostentar-la? I pitjor encara, ¿per què ens avergonyeix i ens costa tant rectificar i reconèixer que en tal assumpte o en tal altre estàvem equivocats?

A la tele la gent es crida sobre controvèrsies polítiques, socials o sentimentals. I no diguem a la xarxa. No baixen del burro. Cadascú defensa la seva posició fèrriament. ¿I l’un modifica l’altre? No. Només busca eliminar-lo per KO. Fa la impressió que voler tenir raó és una compulsió i té molt a veure amb la por: la por que els altres descobreixin que no ho sé, que dubto. Por que em percebin vulnerable i això posi en risc la meva seguretat. En algun llibre d’autoajuda pseudobudista, vaig llegir que entestar-se a tenir raó en coses petites és símptoma de pànic a la mort. Ens sentim amenaçats i ens aferrem a quatre o cinc veritats. Pot ser. Provinc d’una estirp de grans discutidores per bestieses i percebo que no discutim del que discutim, sinó d’una altra cosa que subjau en la profunditat i que no sabem què és, però amb una força colossal que ens mou.

L’obstinació per les nostres idees no és tan racional com ens agrada creure. Es basa en la creença que el coneixement, el que sabem, ens defineix, que és tan imprescindible i tan part de nosaltres com la mà o l’orella. No desitgem naufragar en el mar de la incertesa i per això ens aferrem com a un salvavides a la nostra experiència i la manera de comprendre el món. Ens fa sentir segurs pensar que sabem coses. Associem els dubtes amb inseguretat, precarietat, risc.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però si aquests interlocutors que neguen el feminisme o les seves estratègies modifiquessin una mica la seva opinió després d’escoltar-nos, ¿els passaria alguna cosa dolenta?, ¿perdrien la feina, la casa, la família? No, senzillament variarien de perspectiva, potser descobririen noves lectures o noves formes de relacionar-se amb altres o noves maneres de comportar-se. S’obririen a altres possibilitats. Però ells no ho viuen d’aquesta manera, sinó com una amenaça terrible a les seves certeses i es defensen. Modificar les nostres idees exigeix perdre una mica el control, i això ens fa sentir indefensos davant l’inesperat. I no ens agrada. No volem que el món trontolli. ¿Què faríem si la realitat canviés d’una manera impredictible? Millor quedar-nos com estem, no revisar les creences que ja no em serveixen i reforçar-nos en el que sabem. Per això reconforta sentir que «tenim raó» i per això lluitem per no baixar del burro.

Tot i que cometre errors socialment està molt penalitzat per a tothom (els errors, les matusseries són la matèria primera de la comèdia), culturalment és pitjor per als homes que per a les dones. Per educació l’home té terror a la incertesa i el dubte. Van contra l’arquetip de la seva masculinitat i el que la societat espera d’ells: força, èxit, autoritat. Però aquest model masculí també és un vestit que ens empresona i, sobretot, impedeix el progrés. ¿És pràctica una armadura en temps líquids on tot és fugaç, flexible i res és permanent? Per això ser feminista no és per a calçasses, com creu tanta gent. És únicament i exclusivament per a homes molt valents: cowboys, superherois, cosmonautes disposats a fer el salt a una altra galàxia sense saber exactament com serà aquest viatge.