Anar al contingut

El temps d'oci al segle XXI

Avorrir-se

Alexander Raths

Avorrir-se

Núria Iceta

Si podem reservar un temps per fer una mica de neteja mental, guanyarem llibertat

Va ser a la vall de Boí, ara fa uns mesos. Hi havia arribat amb la sensació d’un galet enmig d’una olla a pressió, en el moment en què bull l’aigua i la tapa comença a agitar-se perillosament i el xiulet comença a sonar. Fèiem una excursió amb uns amics i mentre ells seguien muntanya amunt jo vaig decidir estirar-me sobre l’herba, em vaig amagar el mòbil, no vaig treure el llibre de la bossa i em vaig obligar a badar, a mirar l’horitzó, el cel tan clar, els moviments imperceptibles de la natura imponent que tenia al davant.

Vaig agrair enormement recuperar els beneficis de l’aire pur, de badar sense mirar. Havíem passat uns dies convulsos –la «tardor catalana», en diuen, que ens ha dut a l’hivern i qui sap si fins a la primavera– i necessitava una espècie d’operació neteja de soroll de sabres, manifestacions multitudinàries, imatges de violència, barreges d’emocions, sentiments i raons, i una sensació de frustració i desconcert. Necessitava deixar espai per a l’escolta, callant; necessitava donar-me espai per a la companyia, sentint el buit. Em passa sovint, que sento aquesta necessitat de buidar la ment d’estímuls externs i dels meus propis records que m’atabalen tothora. 

Precisament aquests dies estic llegint La vida secreta de la pregària, de Francesc Torralba (Angle, 2016) en què fa un pas més, amb la claredat expositiva que el caracteritza, i alerta també sobre la necessitat de fer neteja per fer espai, de silenciar les veus externes i internes abans de poder-nos posar a escoltar la paraula de Déu. Malgrat el que diu el tòpic, pregar va molt més d’escoltar que de demanar. I escoltar també és mirar què passa al teu voltant. Li deia l’escriptor Paul Auster a la periodista Anna Guitart l’altre dia a Tot el temps del món que un dels avantatges de l’escriptura és que per poder fixar el teu pensament has d’estar molt atent al que passa al teu costat i al mateix temps has d’agafar una certa perspectiva per trobar les paraules adequades per explicar-ho. Deia que per això necessita un cert aïllament, una certa calma, un entorn adequat per escriure.

Donar-se temps per no fer res és un repte quan sembla que tot el temps s’hagi d’omplir necessàriament. Un clàssic dels tràfecs del Nadal en el cas dels nens. La quantitat ingent de regals que reben molts dels nostres nens contrasta durament amb les possibilitats que tenen de gaudir-ne i amb l’escàndol de la desigualtat que evidencia respecte d’altres famílies, d’altres comunitats. Però no és només que aquest comportament sigui antisocial, sinó que és contraproduent per a ells mateixos. No sé si ells tenen tant de soroll com nosaltres, però segur que els hem de deixar espais per a la creativitat de manera natural, no només el dia que no els hem programat res i ens surten amb el típic «m’avorreixo». Ja sé que molts cops els ocupem tot el seu temps, que en realitat és el nostre, perquè les llargues jornades laborals de molts pares inevitablement condicionen les seves. 

Ja sé que la vida és prou complicada per haver d’anar contracorrent contínuament, però m’agradaria que els poguéssim trobar una mica més d’espai de llibertat. Em venen al cap tres exemples: festes infantils que no estiguin presidides per safates uniformitzades amb el berenar, classes de música que despertin més la passió pel que senten que la preocupació per saber llegir les notes (no ho dic jo, ho deia recentment la gran Dolors Bonal Catorze«La música no s’ha d’ensenyar, s’ha de viure»), i encomanar la passió per la lectura llegint pel plaer de llegir, sense buscar finalitats instrumentals i predicant més amb l’exemple que amb la paraula.   

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Ja sé que és allò que anomenem un «problema de rics», però és ben cert que un dels luxes del segle XXI és poder triar a què dediques el temps. Per això, si podem reservar un temps per, precisament, no ocupar-lo, per fer una mica de neteja mental, guanyaríem llibertat. Crec que hem de poder reivindicar el valor d’avorrir-se, d’expressament no fer res, perquè aquest serà l’espai on es formularan les preguntes que en el dia a dia defugim, o no ens queda més remei que recórrer a la imaginació per distreure’ns. No puc evitar preguntar-me, però, com és el temps dels que disposen de tot el temps del món perquè han estat privats de la seva capacitat de decisió... Nosaltres que podem, avorrim-nos una mica més i potser donarem molt més valor a allò amb què omplim el nostre temps.