La renovació de l'Executiu del Banc Central Europeu
Cara i creu de l'ascens de Guindos
Espanya recupera una posició rellevant, però un ministre no és el que més convé a la institució
caraycruz
Quan es va crear el Banc Central Europeu, rector de la política monetària de l’euro, es va acordar que tres dels sis membres del seu poderós executiu pertanyerien a un dels tres grans països de la zona –Alemanya, França i Itàlia–, un altre preferentment correspondria a Espanya, i els dos restants serien de lliure elecció dels governs europeus. I aquest pacte sagrat s’ha respectat sempre. Així el 2011, quan el francès Jean-Claude Trichet va ser substituït en la presidència del BCE per l’italià Mario Draghi, el seu compatriota Lorenzo Bini Smaghi va dimitir de forma gairebé automàtica perquè Itàlia no tingués dos membres i França no es quedés sense cap.
Per això sempre hi va haver un espanyol en l’executiu del BCE. Primer va ser Eugenio Domingo Solans i després José Manuel González-Páramo. No obstant, el juliol del 2012 es va trencar aquesta norma i González-Páramo, un respectat expert en política monetària que havia estat abans al Banc d’Espanya i avui està en el consell del BBVA, no va ser rellevat per un altre espanyol sinó per Yves Mersch, governador del Banc de Luxemburg. ¿Per què? El Govern del PP sempre ha dit, en veu baixa, que l’Espanya de llavors –a un pas del rescat– no generava confiança, però l’argument perd força si veiem que Itàlia –amb més deute públic i en una situació també delicada– havia aconseguit poc abans ni més ni menys que la presidència del BCE per a Mario Draghi. El que va passar és que el govern del PP, que acabava de ser elegit amb majoria absoluta, es va comportar amb prepotència i va exigir que el càrrec fos per a Antonio Sainz de Vicuña, director jurídic del BCE i sense els coneixements requerits de política monetària.
Llavors es va dir que Vicuña estava molt lligat al PP i que Rajoy i Guindos havien rebutjat l’oferta de mantenir el lloc a Espanya si el candidat era o David Vegara o José Manuel Campa, secretaris d’Estat de Pedro Solbes i Elena Salgado. Per al BCE, Vegara i Campa eren solvents economistes espanyols. Per al govern del PP, ex alts càrrecs de Zapatero que més valia apartar de la circulació. Així Espanya ha estat absent fins avui de l’executiva del BCE, cosa que va ser especialment greu en els crítics moments del 2012 i el 2013.
Les coses han canviat. Draghi va acabar amb la inquietud dels mercats i ha reanimat l’economia europea. Espanya –i Guindos ha tingut un paper– ha mantingut una política econòmica responsable i, de les grans, és l’economia europea que més creix. A més, el Govern Rajoy ha guanyat experiència i apreci a Europa. I Guindos va comprovar que la UE no era una assignatura fàcil quan el 2014 es va preferir (contra ell) a un holandès per presidir l’Eurogrup perquè, en el repartiment europeu, el càrrec tocava als socialistes. Per això fa poc, Guindos no es va oposar sinó que va recolzar l’ascens del socialista portuguès Mário Centeno a la presidència l’Eurogrup. Volia assegurar-se així certa benevolència dels socialistes europeus a la seva intenció de ser vicepresident del comitè executiu del BCE.
Guindos vol anar al BCE per dos motius. Un, el desig de sortir en un bon moment –amb l’economia creixent al 3% i per la porta gran– del Govern del PP. Rajoy l’aprecia com a bon macroeconomista, però com a liberal –i no militant actiu del PP– no està còmode amb les posicions més arbitristes de Cristóbal Montoro i altres ministres. I el BCE és un càrrec a llarg termini i, al contrari que la presidència de l’Eurogrup, que va lligada a la condició de ministre, li permet (gairebé l’obliga) a allunyar-se de la política espanyola.
Entretots
Una altra cosa és si Guindos és la persona més idònia per al BCE. No és un gran expert monetari, com la majoria de l’executiva del BCE, però sí un sòlid economista i la seva gestió ha sigut exitosa segons els paràmetres europeus. Els inconvenients són dos. Un, l’aterratge d’un ministre a l’Executiu de Frankfurt pot ser l’entrada d’un elefant en una terrisseria i limitar la imatge d’independència que necessita el BCE. Una altra és que a Frankfurt el patró indiscutible és el president (Mario Draghi o el seu successor) i els altres cinc membres callen més que parlen. I l’arribada de Guindos forçarà Espanya a recolzar l’alemany Jens Weidmann a la presidència del BCE el 2019.
Guindos és bona aposta (potser no la millor) però al BCE és necessari ser-hi. Per això el PSOE s’equivoca a l’oposar-se amb un plantejament partidista, pròxim al del PP el 2012. A Espanya, els interessos nacionals a Europa, uneixen menys que en altres països.
