LA CLAU

L''efecte Torrent'

El president del Parlament ha sigut el primer dirigent independentista que ha guanyat un pols als hiperventilats

1
Es llegeix en minuts
puigdemont-joaquin-reyes

puigdemont-joaquin-reyes

L’independentisme viu immers en l’efecte Torrent. El flamant president del Parlament ha sigut el primer dirigent capaç de plantar cara als hiperventilats que confien abans en la determinació que en la raó. Una minoria necessària però no suficient que ha portat el mal anomenat procés a posar-se terminis i a prescindir d’una part de la realitat. Els hiperventilats van apartar Mas i han deixat Puigdemont en un carreró amb difícil sortida. Només el jove Torrent, des d’Esquerra, va saber aguantar el xàfec tuiter el dia que va decidir «ajornar», no pas suspendre, el ple de la investidura impossible de Puigdemont. Aquell gest va marcar un abans i un després. Primer perquè va immunitzar Esquerra de la seva pròpia medicina autodestructiva que va aplicar el fatídic matí del 26 d’octubre. Les 155 monedes de plata van passar a millor vida en el timeline de Rufián. I segon perquè ha donat oxigen als que, des de la discreta però eficient direcció del PDECat, intenten persuadir el president perquè abandoni l’activisme i torni a la política. Diuen que és un argument que ja accepta quan està a soles amb els del partit, però que encara no s’atreveix a defensar davant d’aquells incondicionals que el van fer pujar a la llista pròpia i que ara li resulten una motxilla molt pesada. Entre aquest grup també creixen els que veuen els límits de l’activisme quan s’entra en les institucions.

 La investidura possible

Notícies relacionades

L’efecte Torrent ha empantanegat les negociacions per a una investidura efectiva. Assistim a un duel d’impossibles –si tu hi poses Puigdemont, jo hi poso Junqueras– previ a l’acord final, edulcorat per la recent i estranya enquesta del CEO: cau la independència però no cauen els partits independentistes, mentre que el realisme d’Esquerra s’imposa a la màgia de Junts per Catalunya.

El temps se li acaba a Puigdemont. Tots li reconeixen que estan en deute perquè van ser les seves fanfarronades les que el van empènyer a l’exili, però també li diuen que si ho vol es pot quedar sense res. I els que més li gelen el cor són els alcaldes del PDECat, els seus antics col·legues, que li demanen una mica de calma fins a les municipals, el verdader abisme.