L'Estat fa por
Xoca que Gabriel, la veu més exigent amb la desobediència, defugi les conseqüències d'aquesta estratègia
Anna Gabriel.
L’Estat no sap perdre i té mal guanyar, se li escapa la mà en l’exercici de la seva àmplia potestat jurídica fins a l’extrem de crear una doctrina ad hoc per combatre els seus enemics. Ara ja ho sabem tots. Fins fa tres mesos, els dirigents independentistes van transmetre als seus dos milions de seguidors una intuïció errònia, la de la força imparable de la desobediència davant un aparell estatal desgastat per la corrupció i confós per l’empenta de la democràcia autèntica enfrontada a la legitimitat democràtica.
Res va ser com es va prometre. Els jutges van aconseguir el comandament de la situació, es va materialitzar la por a la presó entre alguns dels protagonistes i van començar a donar voltes a un nou relat per incorporar el respecte a l’Estat constitucional com a premissa per seguir endavant amb el projecte de la independència.
Ningú està obligat a deixar-se empresonar i cadascú defensa les seves idees com millor pot. No és qüestió de valenties i covardies. Tot i així, és xocant que la veu més contundent i exigent en la defensa de la desobediència popular (sense desobediència no hi ha independència) opti per defugir les conseqüències d’aquesta estratègia. No és el mateix desafiar l’Estat des del Parlament en les èpiques sessions del setembre i l’octubre, entre càlids aplaudiments dels escons amics, que plantar-se davant un jutge per dir-li el que li va dir la seva companya Mireia Boya.
Notícies relacionadesLa versió oficial diu així: Anna Gabriel no té por de la justícia, simplement intueix un judici injust i l’exili li permetrà internacionalitzar el conflicte des de Ginebra, com Carles Puigdemont ho farà des de Brussel·les. El concepte clau de la segona versió del procés és «internacionalitzar», el nou mantra, en substitució de la perillosa desobediència. Els estats europeus no es van deixar internacionalitzar per l’acció diplomàtica de Raül Romeva; potser seran més sensibles a la figura de la independentista fugada en el país d’origen de la qual governen els partits independentistes amb majoria absoluta i amb el suport de la seva CUP.
No serà fàcil assimilar aquesta situació a la del refugiat polític. Però tampoc era fàcil veure la república proclamada i ella l’hi va veure. De totes maneres, la seva estada a Suïssa es justifica en la desconfiança en la justícia espanyola. I qui no desconfia de la justícia encara que no sigui espanyola quan una ha dirigit un intent de voladura de l’Estatut de la seva nació i de la Constitució del seu Estat. Trobarà solidaritats, segur. Amb tot, la seva esperança més fundada per tornar un dia no gaire llunyà, juntament amb la resta de fugits, és que la mateixa justícia espanyola rebutgi la discutida tesi de la rebel·lió abans que ho faci la justícia europea uns quants anys més tard. L’absència de violència física en el procés, excepte la protagonitzada per la policia l’1-O, hauria d’imposar-se finalment. Llavors, podran tornar tots els internacionalitzadors i abraçar els seus companys acabats de ser alliberats de la presó per l’Estat injust.
