Es llegeix en minuts
Un nou episodi de l'èxode veneçolà

CARLOS EDUARDO RAMIREZ

Fa més d’una dècada i mitja que va començar l’èxode veneçolà. Hi ha qui es refereix a l’any 2003 com el d’inici, com a conseqüència de la vaga general (també anomenada «aturada petrolera») impulsada per la patronal, algunes centrals sindicals i formacions polítiques de l’oposició. Aquella vaga, que es manifestava contra el Govern d’Hugo Chávez, va paralitzar part de les activitats econòmiques del país des del desembre del 2002 fins al febrer del 2003. Aquella vaga va tenir una gran repercussió internacional perquè s’hi van sumar mitjans de comunicació i l’empresa insígnia del país: Petróleos de Venezuela.

Aquell episodi va suposar el primer gran pols entre l’Administració bolivariana i l’oposició, i el va guanyar Chávez. Des d’aleshores es va començar a detectar una significativa sortida de professionals i joves pertanyents a sectors de classe mitjana i alta del país, fruit de la seva desconfiança respecte al camí polític i social que anava agafant Veneçuela. Ja en el primer lustre del segle XXI era comú trobar estudiants veneçolans a les universitats europees i també professionals a la recerca d’ocupacions qualificades. El que més va sorprendre molta gent va ser la ràpida reubicació laboral dels enginyers i professionals del sector del petroli, que circulaven pels aeroports internacionals amb destí a empreses d’Escòcia, l’Aràbia Saudita, els Emirats, Qatar o els Estats Units.

Notícies relacionades

Des del 2003 el degoteig de veneçolans que busquen un futur més enllà de les fronteres del seu país ha sigut constant. Però no ha sigut fins fa un lustre que aquest fenomen s’ha convertit en massiu a l’afectar sectors que en principi eren la base social del chavisme, a saber, les classes humils i populars. Des d’aleshores la diàspora ha pres altres característiques: és una sortida per terra d’un gran nombre de persones que, amb pocs recursos, s’amunteguen a les fronteres dels països veïns, cosa que genera autèntiques crisis humanitàries. Aquests tràgics episodis s’han anat succeint a les zones de Veneçuela que confronten amb Colòmbia, Brasil i Guaiana. De les tres fronteres la més calenta sempre ha sigut la colombiana, tant per l’extensió, el fàcil accés, com per les rivalitats polítiques entre els governs.

La crisi actual s’assembla a la que va tenir lloc el 2015 en què es va tancar la frontera i en què el Govern colombià va portar a terme nombroses deportacions. Avui, a poques setmanes de la celebració d’unes eleccions contestades a Veneçuela, el Govern de Maduro es veu enfrontat a una nova crisi fronterera i –com sempre– apel·la al nacionalisme. Tot i que la gestió d’aquesta nova crisi no és fàcil, ja que si Maduro tanca la frontera esgrimint que ha de protegir el seu país dels especuladors que trafiquen i especulen amb mercaderies, bloqueja el pas de nombrosos ciutadans veneçolans que –si es queden al país– segurament votaran en contra seu. Però si no ho fa i es torna a desencadenar un èxode migratori de gent humil que fuig del desproveïment i el daltabaix econòmic, els mitjans de comunicació s’acarnissaran amb ell en la campanya electoral ja en curs.