El mandat trencat d'Ada Colau

Si l’alcaldessa no aconsegueix d’aquí un any renovar el seu mandat a les urnes, i difícilment ho aconseguirà si la seva llista no és la més votada, podrà formular-se una nova llei de ferro de la política municipal, amb el següent enunciat: els alcaldes de Barcelona que no aconsegueixen formar govern amb majoria absoluta (21 regidors sobre 41) perden el poder en les següents eleccions. 

Això és el que està succeint des del 2007. Primer li va passar al socialista Jordi Hereu, que no va aconseguir reeditar el tripartit d’esquerres, i va acabar projectant una imatge de debilitat que el va portar a ficar-se en la forassenyada consulta sobre la Diagonal. Va ser derrotat pel convergent Xavier Trias el 2011, que al seu torn va governar de forma encara més precària després de trencar un pacte inicial amb el PP (el procés començava ja a triturar qualsevol política d’aliances) i va perdre l’alcaldia el 2015 a mans d’Ada Colau. I ja saben la dita, «on n’hi ha dos n’hi ha tres».  

La victòria més fràgil

Malgrat haver obtingut la victòria més fràgil des del 1979, amb només 11 regidors, la líder dels comuns va resultar elegida alcaldessa en primera votació perquè tant republicans com socialistes i cupaires no van voler negar-li la legitimitat del canvi que encarnava enfront de Trias. No obstant, tres anys després, Colau pateix un aïllament total després d’haver trencat el pacte amb el PSC de Jaume Collboni. Per comprovar-ho només cal escoltar el to de les intervencions de tota l’oposició en el ple de fa unes setmanes que va debatre el pressupost del 2018, seguit de la moció de confiança que l’alcaldessa va plantejar per segona vegada per tirar endavant els comptes davant la impossibilitat de prorrogar-los. 

Aquest és el primer mandat en democràcia en què no s’aprova ni un sol pressupost per la via ordinària. No havia passat mai. Sens dubte, Colau no ho tenia fàcil perquè la fragmentació política del consistori i l’envit separatista no convidaven a assolir acords, com es va veure de seguida després del rebuig unànime al PAM, però l’alcaldessa tampoc ha demostrat capacitat de lideratge i diàleg, ni de gestió resolutiva, ni ha verbalitzat mai un projecte de ciutat de llarg abast. La impressió general és que afronta el tram final del mandat políticament malferida, ara que ja ha perdut la frescor i el crèdit que tenia a l’inici. 

Promeses insatisfetes

El seu principal problema és que no és capaç de satisfer les enormes expectatives generades per les seves promeses en el terreny social, particularment en vivenda. El discurs amb què va guanyar les eleccions partia d’una afirmació equivocada sobre la capacitat competencial que tenen els ajuntaments per donar resposta a moltes situacions que són el resultat del creuament entre polítiques estatals o autonòmiques i l’actuació dels agents econòmics sobre el terreny, per exemple, en els processos especulatius que afecten barris com Sant Antoni. El resultat d’aquesta frustració s’expressa en algunes manifestacions amb el cartell, Ada no hace nada. 

Als inconvenients de prometre la lluna, s’hi afegeix el menyspreu cap a la gestió municipal, fruit d’una cultura esquerrana que no ha considerat important que els seus líders tinguessin capacitat tècnica. El resultat és que fins al 2019 Colau haurà construït menys de 500 pisos socials enfront dels 4.000 que va fer Hereu o les 40 guarderies que va poder exhibir aquest últim enfront de les 10 que potser s’acabin en aquest mandat. L’alcaldessa sap que sense la seva fama d’activista antidesnonaments no hauria guanyat el 2015, però també que aquest tema pot ser el seu taló d’Aquil·les. I això explica l’anunci d’instal·lar contenidors habitacionals prefabricats en solars de propietat municipal per intentar satisfer la demanda de vivenda social, que se situa en 30.000 persones. Com tot el que sona a improvisació, corre el risc d’acabar sent una font de problemes.

El dany del procés

Notícies relacionades

Colau construirà aquest any cases socials prefabricades per a 250 persones

Colau es queda sola i perd la qüestió de confiança

En el pla més polític, Colau no ha volgut reinventar el maragallisme. Després de l’acord amb el PSC, va semblar que aquesta acabaria sent l’estratègia, però l’alcaldessa no ha sabut situar Barcelona per sobre de la dinàmica destructiva del procés, que va liquidar l’opció d’acollir l’Agència Europea del Medicament. Tampoc ha volgut adonar-se que amb la seva retòrica, tan submisa a l’independentisme, ha contribuït a perjudicar la reputació internacional de la ciutat, que avui pateix una pèrdua d’atractiu turístic i inversor. 

El mandat de Colau està trencat perquè difícilment podrà presentar cap gran actiu el 2019, tampoc en obres emblemàtiques com el tramvia. Hi ha la sensació que la seva alcaldia s’ha convertit en un altre factor més d’incertesa a Catalunya.