Anar al contingut

AL CONTRAATAC

Catalunya, empatada i sense Govern

YVES HERMAN

Catalunya, empatada i sense Govern

Xavier Sardà

El procés ara està en mans de la justícia, amb l'enorme incertesa que això comporta

Difícil encàrrec. Es tracta d’intentar explicar als espanyols no catalans el que passa a Catalunya. No és senzill, perquè tampoc és gens fàcil autoanalitzar-nos. A Catalunya estem dividits com a societat. Empatats. Vaja. La meitat són independentistes i l’altra meitat no. 

Mig Catalunya deixa estupefacta l’altra meitat i així vivim, i, amb algunes excepcions, convivim. Per què algú és independentista o per què no ho és resulta sociològicament críptic i interessant.  ¿Els independentistes convençuts poden deixar de ser-ho? ¿Un no independentista assertiu pot canviar de criteri i abraçar el secessionisme? Són dies difícils per als canvis de criteri.

Els no independentistes tenen,  en molts casos,  familiars i amics sobiranistes, i viceversa. Per a les dues tribus l’altre grup és l’«estrany», el rebuscat i l’extemporani. No hi ha  dubte que per als independentistes, el que no ho és els resulta insensible, deslleial i mogut per una indeterminada cobdícia. La major part de les crítiques que reben els periodistes catalans no independentistes que col·laboren en mitjans estatals les reben perquè han venut el seu criteri: «És clar, el vostre sou ve de Madrid». 

En ocasions aquestes crítiques les llancen els seguidors de significats professionals indepes que reben el sou de la televisió i la ràdio públiques catalanes o de diaris generosament subvencionats per la Generalitat. Però mentre que els no sobiranistes ho són per un interès espuri, l’ètica indepe és virginal i gairebé d’immaculada concepció.

Incompatibilitat «plenària»

És cert que la divisió que existeix dins la societat catalana s’estableix en termes d’incompatibilitat «plenària». Vaja, que la meitat dels catalans pretenen fer inviable el projecte de l’altra meitat. Els no independentistes ho són en oposició a una proposta que els engloba també a ells, i viceversa. Els indepes veuen en l’altra meitat dels catalans l’obstrucció i el fre als seus ideals.

De moment, és molt difícil conciliar postures, perquè hi ha diferències de criteri fins i tot al voltant de com va començar tot això. L’independentisme diu que és un fenomen popular que va sorgir del carrer fins que va arribar a la política, i els no indepes mantenen que va ser just al revés: la cúpula d’alguns partits polítics era independentista, molt abans que les seves idees s’escampessin geomètricament. Hi ha qui precisament veu un exemple contrari en la «dació en pagament», que, sorgida de la lluita al carrer contra els desnonaments, va arribar a la política nacional i europea.    

El procés ara està en mans de la justícia, amb l’enorme incertesa que això comporta. La intensificació de la peripècia política i social pot ser inevitable. No hi ha Govern. Paciència mútua.