22 d’oct 2020

Anar al contingut

ELS LEMES DEL PROCÉS

La mutació de les consignes

FERRAN NADEU

La mutació de les consignes

Xavier Rius Sant

Els antifeixistes corejaven 'Els carrers seran sempre nostres' als anys 90 davant la manifestació ultra del 12-O

Més enllà de com evolucioni el procés, un fet a analitzar de l’etapa que viu Catalunya ha sigut la mutació de les consignes en les mobilitzacions en un o altre sentit. Els carrers seran sempre nostres ha sigut omnipresent. Una consigna que corejaven els antifeixistes de Sants als anys 90 quan la manifestació ultra del 12 d’octubre es feia al costat de l’estació de Renfe. Nostàlgics del franquisme es concentraven, davant l’oposició dels grups llibertaris o independentistes que intentaven arribar fins a la plaça, cosa que els antiavalots de la Policia Nacional impedien. Alguns anys hi havia càrregues que donaven pas a barricades i carreres que dilucidaven si aquests carrers eren dels grisos, els nazis o els antifas.

I la consigna va ser assumida, no només per l’extrema esquerra, sinó també per alguns moviments socials. Així, quan anys més tard els Mossos d’Esquadra es disposaven a dissoldre o a apartar activistes que bloquejaven la comitiva judicial que executava un desnonament per impagament de la hipoteca, aquests la corejaven. Per això va resultar paradoxal no només que fos assumida per votants, militants i dirigents gens revolucionaris com els de l’antiga Convergència i Unió, sinó que quan el 2 d’octubre centenars de treballadors de La Caixa, amb camisa i corbata, van tallar la Diagonal en protesta per les carregues, ho van fer cridant el mateix lema.

No menys curiosa ha sigut l’evolució de les consignes en les mobilitzacions contra el procés. Fa cinc anys anys, quan va començar, en la manifestació del 12 d’octubre de la ultradreta a Montjuïc molts manifestants cridaven: Artur Mas, cámara de gas, Juan Carlos de Borbón al paredón. I des de la tribuna els oradors clamaven contra el Rei per haver permès el desmembrament d’Espanya amb l’estat de les autonomies. Però tant els militants de grups com Democracia Nacional que clamaven contra els Borbons a Montjuïc com els d’altres partits ultres com el Moviment Social Republicà (ara vinculats a Somatemps) van mutar en la manifestació organitzada per ells el 22 de setembre, que va acabar davant la caserna de la Guàrdia Civil de la travessera de Gràcia cantant l’himne de la Benemèrita, que té com a  tornada: Viva España, viva el Rey, viva el orden y la ley. Aquesta consigna va acabar sent corejada en les posteriors manifestacions unionistes i va ser reproduïda en un gag de Polònia.

En l’àmbit unionista hi ha hagut altres mutacions de consignes com España es una y no 51 o Puigdemont a prisión, que inicialment només corejava la ultradreta, i van ser assumides en la multitudinària manifestació del 9 d’octubre. Que consignes pròpies dels que s’ubicaven a l’extrema esquerra (o en algun moviment social) o que les pròpies de la ultradreta hagin sigut assumides pel centre sociològic independentista o unionista, i que la ultradreta hagi mutat cantant Viva el Rey, és una metàfora d’una situació en la qual hi ha poc espai per als matisos i els termes mitjans.