Tariq Ramadan, sota sospita

Dels escrits firmats per Tariq Ramadan i de les conferències per ell pronunciades se’n pot deduir que es tracta d’un musulmà reformista, amb un elaborat discurs sobre l’encaix de l’islam en la modernitat. A partir de la seva tasca docent a la Universitat d’Oxford es pot arribar a una conclusió semblant: s’està davant un teòleg entestat a obrir l’islam al veïnatge universal. Del llibre L’urgence et l’essentiel, transcripció d’una llarga conversa entre Ramadan i el filòsof francès Edgar Morin, no se’n pot treure cap impressió diferent de les anteriors. Malgrat això, un tribunal de París manté a la presó el teòleg, publicista, agitador social, també moralista, a causa de dues demandes per violació que abonen la tesi, moltes vegades desmentida per l’acusat, de practicar un doble joc –reformista o revisionista en públic; aferrat a la tradició retardatària quan s’apaguen els focus–, útil per acontentar auditoris addictes als dos costats de la divisòria entre el fonamentalisme i l’islamisme democràtic, adscrit a la democràcia i als drets humans.

Diversitat cultural

La biografia de Ramadan, net de Hassan al-Banna, fundador el 1928 dels Germans Musulmans, reuneix tots els ingredients associats a la diversitat cultural. Suís de naixement,   també té la nacionalitat egípcia i posseeix passaport de Suïssa i del Regne Unit, va estudiar a la Universitat de Ginebra i a la cairota d’Al-Azhar, ha sigut assessor de l’ajuntament de Londres i professor convidat per mig món.

Però de la seva activitat política és lògic col·legir que allò que més ha pesat en la seva projecció pública és l’herència familiar, la figura de l’avi, del líder polític egipci que amb més afany es va oposar a una sortida de perfil occidental per a la corrupta i desprestigiada monarquia del rei Faruk. Tot i així, sense caure en simplificacions, és arriscat mesurar en el discurs de Ramadan quin és l’abast real del ressò d’Al-Banna: «La bandera de l’islam ha de cobrir el gènere humà i cada musulmà té la missió d’educar el món segons els principis de l’islam».

Ni tan sols ajuda a aclarir quina és en veritat la ruta seguida per Ramadan la seva idea molt repetida que «l’islam és una concepció de la vida basada en l’equilibri», un principi que comparteix amb molts altres estudiosos del llegat de Mahoma. Perquè mentre Edgar Morin assegura que «és difícil que jugui un doble joc», l’al·ludit simultanieja les declaracions de caire liberal amb d’altres més aferrades a la tradició –al passat– que al present: «La xaria no és només la llei (…), és l’equilibri entre la fe i la raó».

Desapareix així, o això sembla, la possibilitat de secularitzar la societat i allotjar la religió en l’àmbit de les opcions personals, com a part d’això ell mateix ha reconegut: «El verdader problema en les societats musulmanes és determinar quina relació manté la religió amb les normes legals, com les influeix, cosa que afecta la relació entre la religió i l’autoritat política».

Figures de referència

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

¿Ramadan és un personatge voluntàriament equívoc o permanentment ambigu? ¿Fins a quin punt la presumpció d’innocència salvaguarda el seu discurs? El cas s’assembla al de Woody Allen en un àmbit del tot diferent, però no menys influent en la cultura de masses: una figura de referència trontolla des de dalt del seu pedestal a partir d’una acusació que, tret de sorpreses, es pot emmarcar en el relliscós terreny de paraula contra paraula. Si Ramadan encapçala un corrent d’opinió en el si de l’islam, Allen compleix una funció semblant en el territori sense etiquetes religioses de les societats obertes, on la ironia omple el buit provocat per l’escepticisme perquè Occident es miri en el mirall i descobreixi la profunditat de les seves frustracions o de les seves il·lusions. En els dos casos, els seguidors de Ramadan i d’Allen estan a un pas de sentir-se decebuts pels seus guies espirituals.

El que diferencia l’afer Ramadan és que afecta un trencaclosques social en què el professor d’Oxford s’ha presentat com la via possibilista entre la radicalització i la simple acceptació del model occidental. I aquest és un debat capital en les societats musulmanes –incloses les europees–, arrossegades per l’acumulació de greuges i sacsejades per la prèdica gihadista. No hi ha manera de saber fins a quin punt la presó malmet per sempre el missatge de Ramadan; sí que és possible afirmar que consolida les sospites envers al teòleg en ambients que des de fa temps, a dins i a fora de l’islam, el van incloure en les seves llistes de sospitosos habituals.