Els fitxatges d'hivern, arribar i moldre

Cada vegada que el Madrid es deixa algun punt, apareix Zidane en roda de premsa durant la setmana per dir que el seu equip té capacitat per remuntar, que no dona la Lliga per perduda, etcètera. A l’espera de l’eliminatòria de Champions contra el Paris SG, que és la que dictarà el seu futur, Zidane es presta una vegada i una altra al pensament màgic que tan bé li va anar la temporada passada. Recordem-ho: el Madrid es va passar mig campionat guanyant partits per la mínima, amb gols en l’últim minut, a empentes i rodolons, però després la confiança i una bona ratxa final li va permetre guanyar Lliga i Champions. La diferència és que fa un any Florentino Pérez no deia ni piu, i en canvi des de fa dies apareix a la premsa esportiva la seva llista de la compra. Per començar, el golejador Harry Kane i Mauricio Pochettino d’entrenador, i amb Neymar com a colofó.

Ja sabem per altres estius –per exemple amb Gareth Bale– que aquestes desiderates de Florentino tenen un aire d’oncle Gilito, o de xeic àrab si em demanen realisme, i al final sempre se surt amb la seva. Si aquest gener no ha obert el talonari, a part de renovar diversos jugadors clau, alguna raó deu tenir, però estaria bé que per una vegada des del Tottenham no es debleguessin als seus desitjos, i a l’estiu Florentino hagués de buscar en altres clubs. 

En realitat, aquesta prepotència econòmica dels blancs (que el Barça també ha posat en pràctica, no ens enganyem, amb el fitxatge de Coutinho) és un dels mals del futbol actual, i pel que sembla va a pitjor. Quan el PSG va pagar els 222 milions per Neymar, Guardiola va dir que aquell nivell era insostenible, tot i que ho va relativitzar recordant que els fitxatges es mesuren per la seva efectivitat, i va posar com a exemple el d’Alves pel Barça. Aquells 37,5 milions del 2008 per un defensa semblaven un malbaratament, però al cap de tants títols es van donar per ben invertits.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Parlem de magnats i xeics, però al darrere hi ha els autèntics viciosos del futbol: els entrenadors. A la Premier, sobretot, els equips no paren de canviar cromos, i un jugador que un dia era un gran valor en alça –Mkhitaryan, per exemple, quan se’n va anar del Borussia Dortmund al Manchester United–, un any més tard és moneda de canvi. Una mostra, aquest final de gener, quan es van concretar desenes de traspassos a última hora. A més resulta vergonyós que després aquests entrenadors, que es passen el dia parlant de tàctiques, estils i la importància d’entrenar, els facin sortir de titulars a la primera oportunitat. Ni que fos bàsquet. Ho vam veure amb Laporte al Manchester City, Deulofeu al Watford, Alexis Sánchez al Manchester United o Aubameyang a l’Arsenal.

Per sort, Valverde és més mesurat i ha sabut donar a Coutinho una entrada pausada, sense alterar un equip que ja funcionava, i el gol de dijous passat a València, sortint en el segon temps, el consolida. Més caut sembla encara amb Yerry Mina, i avui contra el Getafe, a casa, sembla una bona ocasió per veure el jove colombià i comprovar si per fi li trobem un lloc a l’àlbum de cromos de la temporada.