Anar al contingut

L'apunt

La soledat no és bona per a la salut

La soledat no és bona per a la salut

Sílvia Cóppulo

És tabú admetre que et sents sol. I preguntar-ho, una ingerència imperdonable

Quan entro al metro, em commou aquell cartell en què una senyora, amb ulls tristos, mira cap a fora, al carrer, per entre la persiana, i diu la frase següent: «No m’hauria imaginat mai que el pitjor de fer-se gran fos la soledat». Em ve una esgarrifança cada vegada que el veig i tinc por. No conec un sentiment més dur que el de l’abandonament. I la soledat és germana de l’abandó. Ara a la Gran Bretanya, el Govern de Theresa May ha anunciat que posarà en marxa un ministeri de la soledat. La primera ministra s’hi ha referit d’una manera molt senzilla: no poder parlar ni compartir pensaments amb ningú. 

 Tenen nou milions de persones que diuen que pateixen de sentir-se soles. Al Canadà, aquest país civilitzat, i modern, una quarta part de la seva població també s’hi sent. Als Estats Units, un 40%. La solitud afecta persones de totes les edats, no solament les persones grans. I no és bo. Els especialistes en salut pública asseguren que és tan perjudicial com fumar-se quinze cigarrets al dia i que augmenta la probabilitat de tenir problemes de cor i una mort prematura. 

No estic segura que siguin els governs els que s’hagin d’ocupar de la nostra soledat. Però, en canvi, aplaudeixo la iniciativa, perquè fa que ens sincerem socialment. És tabú admetre que et sents sol. I preguntar-ho, una ingerència imperdonable. En canvi, aquesta setmana he vist plorar un actor d’èxit, davant meu, al plató de televisió, confessant-me a El divan que s’havia sentit tremendament sol, abandonat per la seva mare. La soledat és mala consellera, ens desdibuixa i malmet la nostra actitud vital. 
    

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar en l'edició impresa i a la web

No li compro a Georges Moustaki que mai estava sol amb la seva soledat. Està bé per a una cançó melangiosa. Però si tenim la valentia de mostrar-nos vulnerables com som, i dir-li a un amic que volem parlar-hi perquè ens sentim sols, d’una manera natural, és altament probable que, després d’un instant de perplexitat, l’efecte mirall obri en ell una gran i sana complicitat. 

0 Comentaris
cargando