Humanitat amb wifi

La gent gran –com tothom– necessita afecte i atenció, viure en una llar neta i ordenada, higiene i cura personal, menjar adequadament, prendre’s bé la medicació, poder desplaçar-se i distreure’s, i tenir la seguretat que, si passa alguna cosa, algú se n’adonarà i vindrà de seguida. Encara que visquin soles, no estan soles. És clar que no hi ha res que substitueixi una abraçada humana, però la tecnologia, quan és amable, fàcil i empàtica, atorga seguretat i, consegüentment, autonomia personal i dignitat.

Notícies relacionades

Eva Navarro: "L’esclerosi múltiple no fa un treballador menys vàlid"

Terratrèmols per la pressió de l’aigua

És cert que les màquines poden ser fredes i distants, i estar dissenyades d’una manera tan complexa que, ni amb les millors instruccions, els que no vam néixer enginyers n’endevinem el funcionament. El repte, doncs, no és tecnològic; és humà. Es tracta d’aconseguir fer aparells que no facin sentir petits els grans, sinó just el contrari, que facin grans les seves possibilitats. Que els artefactes de tota mena tinguin prou sensibilitat i senzillesa per ser útils. Que les pantalles no ens separin, sinó que ens aproximin. Que els robots no substitueixin els somriures, sinó que els facin possible. Una trucada de vídeo cada tarda, un assistent de veu que recordi l’hora de prendre’s la medicació o que encengui els llums quan s’acosten els primers passos. Una càmera discreta, sense envair, que doni tranquil·litat a qui viu sol i a qui estima des de la distància.

No és màgia; és humanitat amb wifi. Perquè, quan la tecnologia es col·loca al servei de la vida, ens connecta i cura, i quan acompanya, dignifica.