L'adhesiu

Uns cotxes amb matrícula francesa travessen la frontera espanyola a la Jonquera. A part de la F de França, de les estrelles europees i de la numeració atzarosa, la matrícula incorpora, a la dreta, una identificació departamental i un símbol que identifica la regió i que no necessàriament ha de ser la del lloc on es va matricular el cotxe. L’usuari pot triar la que li agradi més. Un de Bordeus, per exemple, pot decidir anar pel món amb la bandera de Còrsega. Resulta que el 66, que és el número de tota la vida de Perpinyà, ara –des de la remodelació administrativa– ha de dur associada la imatge d’Occitània. Hi ha gent, al Rosselló, que enganxa la bandera catalana en lloc de l’occitana, més aviat per una qüestió de folklore que no pas com una reivindicació ferotge. Això, a França ho deixen passar. No diuen res, perquè, de fet, és un afegitó amable. A Espanya, la Guàrdia Civil obliga els conductors francesos a treure de la matrícula l’adhesiu amb la bandera catalana. ¿Per què una dèria així? Com diria un vell amic escriptor: «¿Calia?». 

No em sé explicar el motiu d’aquesta acció estrambòtica, un despropòsit que no ens parla de lleis o de democràcia sinó d’actituds bel·ligerants contra una simbologia que és, d’altra banda, absolutament constitucional. Com diu un dels afectats, «com que es tractava de la policia espanyola, els vaig fer cas». Tu diràs. Aquest és el resum de la història. Un resum molt trist.