Berlín i París: ¿l'hora de les reformes?

Després de l’acord entre l’SPD de Martin Schulz, la CDU d’Angela Merkel i la CSU de Horst Seehofer, augmenten les possibilitats d’un gran pacte franco-alemany per donar un nou impuls a la Unió Europea i l’eurozona. Una molt bona notícia, si més no perquè hi ha consens en el fet que els actuals mecanismes per abordar una pròxima crisi són insuficients. Entre d’altres raons, perquè la confiança en les institucions europees és avui molt menor que l’any 2007: l’avanç dels populismes a dreta i esquerra així ho mostra.

Fins avui, el garant de la sortida de la crisi ha sigut el Banc Central Europeu, però també ell sembla haver arribat al final del camí. El seu inflat balanç de deute públic i els crèdits a la banca i uns tipus d’interès en el 0%, anticipen que el seu marge de maniobra resulta molt limitat. Si poca cosa més se li pot demanar al BCE, ¿on caldria avançar? Aquí hi ha, entre d’altres, dos elements clau: mecanismes fiscals d’estabilització europeus i unió bancària i mercat de capitals. 

Un verdader mercat únic de capitals

En la unió bancària s’ha avançat, certament, encara que el procés està inconclús: l’absència d’un fons únic de garantia de dipòsits reflecteix la inquietud alemanya davant l’excessiva exposició de la banca del sud al deute dels seus governs. Tampoc s’ha anat més enllà en una banca que superi els límits nacionals o en la creació d’un verdader mercat únic de capitals. Per altra part, i en l’àmbit fiscal, no s’ha progressat en la definició d’instruments que permetin suavitzar els xocs sobre països febles. De fet, el principal problema de l’actual sistema de gestió de crisis ha sigut el caràcter procíclic de la política fiscal: en plena recessió, l’austeritat ha accentuat la caiguda del PIB. Falta, per tant, algun mecanisme de transferència de recursos als països més severament afectats per una crisi. 

En suma, la llista de tasques pendents és llarga: finalització de la unió bancària, ruptura definitiva del perillós nexe deute sobirà-banca, sistema financer paneuropeu, mercat de capitals únic i fons d’estabilització en l’àmbit de l’eurozona, que permetessin transferir recursos.

 El cor del problema radica en qui ha de fer-se càrrec dels costos d’una crisi: si s’ha de compartir entre els estats de la Unió o si han de ser els governs, i el sector privat que els va prestar, els que carreguin amb ells. Fins ara, els fons d’ajuda s’han condicionat al fet que els països en dificultats obliguessin els creditors privats a absorbir part dels ajustos, cosa que ja va tenir lloc en la segona fase de la crisi de Grècia, l’estiu del 2011. Aquest ús dels mecanismes de mercat (qui hagi prestat a governs irresponsables ha de carregar amb la seva part de culpa), encara que inicialment acordat per França i Alemanya en el famós passeig per la platja de Deauville de Merkel i Nicolas Sarkozy d’octubre del 2010, va ser posteriorment molt criticat per França, Itàlia i la resta de països del sud: la disrupció de l’economia i les finances públiques que va provocar van reforçar la perillosa abraçada entre banca i deute sobirà dels països febles.

En el pacte alemany s’hi reconeix la mà de l’expresident del Parlament Europeu, Martin Schulz. Però l’SPD ha promès celebrar un referèndum entre la seva militància per mirar d’aprovar l’acord final. I ja saben que  els referèndums els carrega el diable. Amb l’excepció que les bases de l’SPD el tirin per terra, s’ha de posar en valor l’aposta alemanya per una Europa renovada i una nova albada, establint nivells mínims de tributació en l’impost de societats i proclamant la necessitat que l’eurozona disposi de fons que permetin avançar en l’estabilització econòmica, la convergència social i el suport a les reformes estructurals.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

I que això va de debò, en contra del que preconitzava fins ahir mateix pel totpoderós ministre de finances Wolfgang Schaüble i el seu partit, ho mostra el descontentament fet públic d’algú tan rellevant a Alemanya com Otmar Issing, un dels arquitectes de l’euro i antic economista en cap del BCE.

Contenir l'avanç dels populismes

A París, el president Emmanuel Macron ja va llançar al setembre un conjunt d’iniciatives per reformar l’eurozona i contenir, amb això, l’avanç dels populismes que amenacen la seva existència. Ara, la nova gran coalició a Berlín situa, per primera vegada, l’èmfasi a Europa. ¡Tant de bo els militants de l’SPD deixin de banda el seu descontentament amb Merkel i situïn en primer pla l’estabilitat i el futur de la UE! Poques vegades tan pocs van tenir tanta responsabilitat sobre el futur de tants.