Les polítiques europees contra l'ablació: el dilema de la triple alteritat

L'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible inclou, entre els seus nombrosos compromisos, l’erradicació de la mutilació genital femenina. No obstant, si la dinàmica actual continua, s’estima que per a aquella data 86 milions de nenes hauran patit algun tipus d’ablació.  Aquest 6 de febrer es commemora el Dia Internacional de Tolerància Zero amb aquesta pràctica i potser és un bon moment per avaluar les polítiques públiques europees en la matèria.

L’ablació és una forma de violència de gènere que ocupa un lloc preponderant en l’ordenament social i de gènere de les comunitats on es practica, i té un valor ritualístic de primer ordre en les cosmovisions a les quals s’adhereixen els seus integrants. La funció social i identitària transcendental que se li atribueix col·lisiona amb la seva definició com a violació dels drets humans i la conseqüent prohibició d’aquesta pràctica. Però quan una norma cultural de caràcter identitari col·lisiona amb una norma jurídica que emana d’un Estat que es percep com a distant, la primera resta efectivitat a la segona.   

Només al nostre país hi resideixen més de 17.000 nenes en risc de ser sotmeses a la mutilació genital femenina. No obstant, les polítiques públiques encaminades a lluitar contra el problema posen el pes en un enfocament estrictament punitiu que, en ocasions, no fa la necessària distinció entre els diferents tipus de mutilació amb una lesivitat molt dispar; que contemplen des d’una infibulació (Tipus III) fins a lleugeres perforacions (Tipus IV).

Convé advertir que, encara que totes les dones es veuen exposades –en més o menys grau– a l’opressió que suposa la construcció de la diferència sexual com a complementarietat i jerarquia, les migrants hi sumen l’alteritat cultural. Amb diferent raça, ètnia, religió, idioma o costums als hegemònics al país de destí, pateixen una intersecció de factors que agreugen i sofistiquen la discriminació.

En un context com l’assenyalat, de no reconeixement i exclusió per a les dones migrants, poden cobrar especial valor o significat els ritus de pas que atorguen pertinença al grup humà del qual procedeixen. Si no se sotmeten a aquests ritus, han d’assumir les implicacions personals i familiars que comporta la seva no acceptació com a membre del seu grup ètnic i cultura d’origen. Una expulsió especialment costosa si es té en compte el pes que la família i el grup tenen en algunes cultures en la configuració de la identitat i el deshonor familiar que pot comportar la renúncia al ritu. De tal manera que la ruptura amb els rituals grupals de pertinença condemna les dissidents a una triple alteritat: com a dona, com a estrangera i com a persona que renuncia als seus orígens i traeix les seves tradicions.

En conseqüència, qualsevol pretensió per prevenir pràctiques culturals o ritus de pas lesius per a les dones a Europa, com és el cas de la mutilació genital femenina, ha de contemplar les implicacions d’aquesta triple alteritat i activar polítiques d’inclusió, apoderament i resignificació que desactivin les dinàmiques que sustenten lamutilació. Una intervenció que s’ha d’allunyar tant de posicions del paternalisme de la superioritat etnocèntrica com d’un relativisme cultural acrític amb l’escissió o qualsevol altra forma de violència de gènere.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Des d’aquest marc, és un repte pendent fer caure el tabú i els mandats patriarcals que envolten tant la sexualitat femenina com el propi ritu de la mutilació, així com les resistències que troba –en totes les cultures– la pretensió de reconeixement dels drets sexuals i reproductius de les dones. Es tracta, en definitiva, de promoure les condicions necessàries perquè les dones puguin reapropiar-se de la seva sexualitat i reproducció, dels seus cossos i vides; com ja va proposar el col·lectiu de dones de Boston a finals dels anys 60.

Per això, com proposa Celia Amorós, davant la noció acrítica del multiculturalisme, cal apostar per una concepció feminista intercultural que permeti consensuar mínims ètics de convivència que facin compatibles el respecte als drets humans, les diferents singularitats identitàries i l’apoderament de les dones. Promoure una equifonia, equipotència o equivalència de dones i homes en la vida, els costums i la societat que permeti una interpel·lació mútua de totes les pràctiques culturals lesives contra les dones, pel mer fet de ser-ho, sota la lupa de la dignitat individual.