Com crispetes

Cinc minuts després d’arribar a Querétaro em van fer seure davant d’un plat de chapulines. Sense pietat. No vaig tenir temps d’advertir-los de cap al·lèrgia, real o fingida. I me’ls vaig menjar. En recordo una textura similar als ganchitos, aquella cosa que no sé si encara existeix i que era un aperitiu cruixent de color taronja que et deixava els dits ben empastifats. La paraula és cruixent, i el secret, no saber que eren cucs (o alguna cosa similar als cucs) o, en tot cas, no mirar-los o identificar-los mentre menjaves. Poc després, va arribar un taco d’taco escamoles, ous d’un tipus de formiga que em sembla recordar que també cruixien i que, de fet, no podies pensar que fossin ous de formiga sinó una mena de llaminadura tirant a dolça. No vaig tastar cucs de Maguey o ahuahutles (mosques aquàtiques) o jumiles, que són bernats pudents, o formigues chicatanas, que són difícils de caçar perquè piquen i mosseguen i tot, però no descarto fer-ho algun dia, ara que ja hi ha directives europees que permeten la comercialització d’insectes comestibles, en forma de barretes energètiques, caramels, secs o deshidratats.

El secret, deia, és pensar que es tracta d’una altra cosa, encara que hi vegis potes i carcasses exòtiques. ¿No ens mengem les gònades de les garotes, l’interior llefiscós d’un cargol, l’aparell digestiu de les espardenyes o el cervellet d’una becada? Doncs, vinga, a l’atac, com si fossin crispetes.