ANÀLISI

Passar comptes

2
Es llegeix en minuts
Passar comptes

FERRAN NADEU

Això no s’ha acabat i Carles Puigdemont no tornarà a casa; ara mateix tinc aquestes dues certeses, però són les úniques que tinc. El metaprocés muta amb una facilitat i demostra una resistència que no té ni el virus de la grip, així que és difícil saber què passarà demà. Tampoc et pots fiar del que et diuen, ja que s’ha demostrat que és molt més important el que callen o el que discuteixen a porta tancada. En aquest clima de desconfiança creixen les conspiracions, com la que apunta que els missatges de Puigdemont Toni Comín no van ser una relliscada en tota regla: que si la posició del clatell de Comín, que si els missatges feia estona que estaven enviats… Potser mai sabrem el com d’aquesta gravació, però sí que sabem que ha motivat una nova onada d’adhesions a Puigdemont, que es presentava com a víctima d’una operació ordida a la Moncloa i sacrificat pels seus amienemics d’ERC, d’aquí surt la meva certesa que això no s’ha acabat i que la venjança va per llarg.

    

Puigdemont no tornarà, ja ho va dir ell –entre ser «presidiari o president prefereixo ser president»–; però sense la coartada del càrrec, Puigdemont, que és periodista, sap que no valdria ni un titular, d’aquí surt la seva obstinació a ser president per la via d’urgència sense que ofereixi al país res més que la seva legitimitat. Molts s’han felicitat perquè confessi en privat, encara que ho atribueixi a una baixada, que «això s’ha acabat», però em produeix el mateix escepticisme que quan es va enviar Artur Mas a la paperera de la història i es va aconseguir l’efecte contrari, donar al procés més impuls.

    

Puigdemont no podrà ser investit, però pot bloquejar la situació i fins i tot forçar noves eleccions, que ningú vol. Potser per això, Oriol Junqueras, des de la presó, ha tornat sobre la idea d’una bicefàlia amb un president simbòlic i un altre d’efectiu. Quin marró al que li toqui haver de governar amb el «legítim president» projectant des de Bèlgica la seva ombra allargada i sentint al clatell l’alè de la justícia espanyola.

Notícies relacionades

    

La pugna entre els postconvergents i ERC per aconseguir l’hegemonia política del catalanisme ja no és soterrada. Ningú vol quedar com un covard i, sobretot, com un traïdor o antipatriota. Aquesta dura competència no s’entendria sense els dos milions de vots, inassequibles al desànim, que segueixen mostrant múscul al carrer, convençuts que les improvisacions dels seus líders són astutes estratègies. Mentre això no s’entengui, o no es vulgui abordar, el procés, o com es digui ara, seguirà rebentant les costures de l’Estat, deixant les seves vergonyes a l’aire, comprometent les seves institucions i paralitzant la seva política, com una bomba de dispersió que a cada explosió destrossa el que toca. Però perquè això passi, la política hauria de deixar de ser un pols entre partits alfa per aconseguir sorpassos, ERC davant Junts­xCat, Cs davant el PP o Podem davant el PSOE. Amb la fi del bipartidisme es va perdre la centralitat, i arraconats en els extrems no es teixeixen consensos. Com veuen, això va per llarg.