El valor dels missatges de Puigdemont

La difusió dels missatges enviats per Carles Puigdemont a Toni Comín només ha confirmat el que en els cercles informats era un secret a crits: els líders independentistes diuen en privat el contrari del que proclamen en públic. En aquest cas, a més, la màxima es compleix a la perfecció perquè, en el mateix instant en què Puigdemont enviava els missatges, s'emetia per les xarxes socials el seu discurs en què instava a la unitat i a la resistència independentista. És a dir, l'expresident donava la República catalana per liquidada, al considerar que la Moncloa havia triomfat i els seus l'havien sacrificat, al mateix temps que feia un crida a la continuació del procés.

La difusió dels missatges té, però, el valor de convertir en absolutament públic el que fins ara, almenys en el cas del mateix Puigdemont, el més enragé dels independentistes, era privat. Se sospitava de molts altres, però potser no del principal protagonista de l'enfrontament al límit amb l'Estat, l'únic programa i l'única estratègia que ha enarborat “l'exiliat de Brussel·les” des que va decidir fugir cames ajudeu-me.

Sobre les eventuals accions legals anunciades per Comín, una majoria de juristes estimen que la difusió dels missatges no constitueix delicte per la manera com es van obtenir i pel mateix contingut. Per això sorprèn la presa de postura d'alguns exponents de l'independentisme i dels seus aliats, contraris a la publicació dels missatges. Alguns dels que van celebrar satisfets els SMS de Mariano  Rajoy a Luis Bárcenas censuren ara que es conegui el que realment pensa Puigdemont del moment polític i arriben a qualificar la difusió de “guerra bruta” en una nova demostració que la doble vara de mesurar està incrustada en molts cervells.

Enfrontar-se a la realitat

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿La confessió de Puigdemont significa que el procés o el legitimisme estan morts? Res és segur. No només perquè el mateix Puigdemont no va trigar gaire a anunciar que segueix tretze són tretze, sinó perquè els que es declaren tantes vegades tan feliços han tingut moltes oportunitats de tornar a l'abatiment. El que sí que està morta és la presidència de Puigdemont. Tothom, ell inclòs, sap que no serà president. Ni tan sols de la manera simbòlica que ara proposa Oriol Junqueras segurament com un pas més per estovar “l'exiliat” i enfrontar-lo a la realitat. No pot ser president perquè el Tribunal Constitucional ha vetat la presidència a distància, telemàtica o per delegació, i Puigdemont no tornarà per a una investidura presencial.

Si s'entenen bé les declaracions de Roger Torrent, no convocarà el ple mentre no hi hagi garanties d'elecció d'un president i un Govern efectius. Només queden, doncs, dues opcions: o es canvia de candidat o noves eleccions. Puigdemont ha de decidir. Tan preocupat de passar a la història, no estaria malament que reflexionés sobre què dirà la història de la seva actitud i que tota la política catalana es passés més de dos mesos discutint coses tan peregrines com si es podia elegir un president telemàtic o si es podia governar Catalunya des de Bèlgica.