Les dones que ja no vagaregen

He llegit en aquest diari un suggestiu article de Jordi Puntí. No crec que sigui un Puntí que vaig conèixer fa anys. La seva fotografia correspon, em sembla, a una persona més jove. En qualsevol cas, aquest Puntí m'ha atrapat des de la seva primera frase, com és propi d’un bon articulista: «Tot ja ha estat escrit... però no per a tothom».

I a partir d'aquí explica amb senzillesa que fa gairebé un segle Karl Valentin –escriptor i artista de cabaret alemany– posava en dubte la veritat única, la versió oficial de les coses, la versió única, i defensava l'art d'opinar, de discrepar i d'observar amb altres ulls.

Puntí parla també de les grans ciutats i recorda que homes com Baudelaire vagarejaven pels carrers, sense rumb, i aquesta referència m’ha seduït. Quina paraula tan significativa, 'vagarejar'. Entre altres matisos, 'vagarejar' o 'vagar' vol dir anar a la ventura. I així es troben moltes coses casualment. Anar a l’aventura pot ser un risc, però també la troballa inesperada d’una satisfacció. 

Hi ha gent que mai s'aventurarà a prendre una decisió per por al possible risc. Però és evident que sense la decisió d'arriscar-se no hauríem tingut molts impulsors d'innovacions que han influït de manera decisiva en les nostres vides i en l'evolució de l'espècie humana.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Puntí ens recorda la passivitat a la qual han sigut obligades les dones en altres temps. Si sortien al carrer havien d’anar a alguna banda, a comprar per a la casa. Una dona passejant sola no era ben vista. Ara surto al carrer i cada quatre passos trobo una dona sola.  Una dona m’ha tallat els cabells i una altra m’ha fet una entrevista.

Cada vegada m’irriten més alguns autors clàssics. Es va lluir el famós escriptor francès Paul Valery quan va sentenciar, ni més ni menys, que «una dona intel·ligent és aquella amb la qual es pot ser tan brutal com es vulgui».