LA DESIGUALTAT SALARIAL
En el que sí que ens hem de ficar
L'organització social posa totes les traves a les aspiracions laborals de les dones , els rols tradicionals s'encarreguen de la resta
“No ens fiquem en això”, diu Rajoy quan li pregunten per la bretxa salarial. /
No ens fiquem en això, va dir l’home immòbil. El polític de la paràlisi, de la inacció. El president que deixa que els problemes es podreixin, que tot empitjori, que tot s’ensorri al seu voltant mentre ell, contra tot pronòstic, sobreviu.
No ens fiquem en això, va pronunciar en un to temperat, gairebé íntim. Com si les forces contra les quals s’hauria d’enfrontar fossin massa colossals, tant que més val no molestar-les. ¿Per a què s’ha de pertorbar el món empresarial amb menudeses com la desigualtat salarial entre homes i dones?
Segons les últimes dades publicades per Oxfam Intermon, les dones són el 73,9% de la població treballadora amb els salaris més baixos i només el 34,5% dels salaris més alts. Les dones van desapareixent de l’escena laboral a mesura que ascendeixen en l’escala salarial. ¿Aquesta discriminació que perjudica les aspiracions professionals de les dones no és una feina del Govern? Si no ens fiquem en això, ¿podem entendre que aquest Govern només treballa per a la meitat de la població?
El «no ens fiquem en això» de Mariano Rajoy arriba uns dies després que Islàndia hagi aprovat exigir per llei la igualtat salarial entre home i dona. És la diferència entre la dreta i l’esquerra, podem pensar. Però no. Perquè la coalició de govern islandès és tan diversa com sorprenent i acull tant partits de la dreta tradicional com el Moviment Esquerra Verda, al qual pertany la primera ministra.
Sí, podem, hem de ficar-nos en la igualtat salarial. També en l’obligatorietat dels permisos de paternitat, l’única mesura que farà que les carreres d’homes i dones pateixin les mateixes interrupcions. També en els horaris estesos, que converteixen el treball en un territori hostil per a les mares. O en la xarxa de guarderies públiques, imprescindible perquè la cura dels nens no recaigui en la dona, generalment el sou més prescindible.
L’organització social hi posa totes les traves, els rols tradicionals s’encarreguen de fer la resta. I el deure de la política és ficar-se en això.
