L'excitació al voltant de Coutinho

Ernesto Valverde no va voler introduir amb suavitat Coutinho. Podia haver esperat una estrena presumptament més plàcida. Diumenge davant l’Alabès, per exemple. Doncs no. Un derbi, amb l’eliminatòria oberta i la tensió en augment. 

Valverde va escenificar el relleu que es preveu natural, Coutinho per Iniesta, i sembla que siguem davant del clon del de Fuentealbilla. Toca, aguanta, s’associa, condueix amb verticalitat, finta amb l’habilitat del 8... Promet molt el brasiler. I la grada del Camp Nou també ho sent així. L’excitació que hi ha al voltant del jugador més car de la història del club és palpable. Sorollosa benvinguda.

I aquesta excitació es pot multiplicar el dia que tots dos s’ajuntin a la medul·lar, acompanyant el futbolista inhumà que és Leo Messi, una altra vegada el millor sobre el terreny de joc. Ganes de veure aquest nou trident que s’arma uns metres més enrere.

Viu fins al final

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Coutinho va dir que es va sentir ansiós. No se li va notar en els 20 i escaig minuts que es va exercir amb desimboltura i atreviment pel camp. Va entrar quan l’Espanyol de Cornellà, segons la terminologia de Piqué, va decidir obrir la porta de la seva gàbia i temptejar la vida exterior. Estava viu, així que va posar fi al tancament autoimposat. A veure què passava. Quique Sánchez Flores va recórrer a la fórmula de l’anada. Protegir-se sobretot. I va aconseguir competir fins al xiulet final. I mantenir l’ambient palpitant dels grans duels.

Un gran mèrit davant la desigualtat d’artilleria i veient com es va desenvolupar la primera part, quan va fer la sensació que el Barça hauria pogut marcar més gols si els hagués necessitat. Tres, quatre, cinc... I es va veure possiblement l’actuació més completa d’Aleix Vidal amb la samarreta blaugrana. Es va imposar la jerarquia. Són vuit semifinals de Copa seguides. Imponent.