Pel·lícules que donen sentit a tot

Al llarg de l’any veig moltes pel·lícules que m’agraden, algunes de directors que no solen fallar-me i altres de cineastes nous o als quals no coneixia. També en veig altres que m’encanten i que probablement recordaré d’aquí un temps com les millors d’aquell any. En veig algunes, millors i pitjors, que m’afecten emocionalment. I, en part per la meva naturalesa entusiasta i perquè vivim en una època sense termes mitjans (les pel·lícules s’estimen o s’odien), acostumo a trobar diverses obres mestres que temps després potser no m’ho semblaran. Però a vegades passa una cosa que supera tot això, fins i tot quan has vist molt cine. És quan descobreixo un director o una directora que m’explica les coses d’una manera completament nova; més ben dit, d’una manera que a mi em resulta completament nova.

   

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

 És brutal la sensació de trobar un autor amb una veu que no et sona (encara que puguis llegir les seves influències i ubicar la seva obra en un espai determinat) i, al mateix temps, et resulta pròxima i familiar. La impressió de descobrir en una pel·lícula algú amb una visió de les coses (les que tenim a prop, les que imaginem per fugir de les que tenim a prop) que sents reveladora, fins i tot quan les seves anteriores pel·lícules no et van arribar tant. La necessitat de tornar a veure-la, descobrir-la i perdre-s’hi. L’excitació de detectar decisions, reflexions i idees que et semblen fascinants. La urgència de veure més pel·lícules d’aquest director o directora i, a la vegada, la por a fer-ho i no sentir el mateix. Fins i tot la sensació de tenir una connexió especial amb aquest autor i la fantasia d’entrevistar-lo i preguntar-l’hi tot sobre la pel·lícula que t’ha subjugat (encara que els meus directors favorits són parcs en paraules i/o reservats amb la seva obra).

No recordava aquesta sensació fins que vaig veure fa uns dies The Florida Project, el nou treball de Sean Baker (s’estrena el 9 de febrer), una pel·lícula de la qual ni vull ni puc (ni podré mai) desprendre’m. Passa poques vegades, però quan passa, és molt emocionant i arrasa amb tot; fins i tot amb el soroll i la fúria que eclipsen avui les pel·lícules i ennuvolen la nostra mirada.