Els tresorers

Els tresorers dels partits polítics al nostre país van ser els precursors de l’independentisme. Es veu que a Espanya tot ho decideixen ells pel seu compte i risc, sobretot el que és il·legal. Fan i desfan, sense consultar-ho amb ningú, passant-se les normes pel forro i, casualment, troben sempre un grapat de grans empresaris que s’embarquen en aquesta aventura, sense preguntar qui l’avala, i donant per fet que el totpoderós tresorer pot condicionar l’adjudicació d’obra pública parlant amb gent a la qual no identifica mai ningú. Pot semblar 

increïble, però això és el que se’ns està fent creure en cada procés judicial sobre presumpte finançament il·legal. 

   

Segons la sentència del 'cas Palau''cas Palau', tot aquest complex entramat pel qual circulaven milions d’euros va ser responsabilitat exclusiva del tresorer de CDC. Es veu que ningú va saber mai al partit d’Artur Mas d’on sortien els milions i que ningú li va dir a Daniel Osàcar que això estava mal fet i es veu que Ferrovial va tenir aquell atac de generositat en forma de donacions, perquè el tresorer devia ser un home tremendament seductor.

   

Senzill, ¿no? Mas l'ha defensatMas  amb l’argument que Osàcar és un senyor «personalment irreprotxable». Traducció: que no s’ha emportat res per a ell, com si robar per al partit que al mateix temps feia salvatges retallades socials fos un pecat menor. Una cosa similar ha passat amb el presumpte finançament il·legal del PP, que volen que ho pagui tot Bárcenas perquè l’anterior tresorer s’ha tornat dement i es veu que tampoc va parlar mai amb ningú. O és que tots els seus interlocutors pateixen demència senil, que també pot ser. El mateix Bárcenas va intentar defensar-se argumentant que no és tan generós per pagar dels seus diners una reforma a la seu. Sembla lògic. Però no, Rajoy no va saber mai res.

 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El judici sobre el presumpte finançament del PPCV, que ha començat aquesta setmana, pot marcar una petita diferència. No només perquè és la primera vegada que fins a nou empresaris reconeixen haver pagat diners a través de factures fictícies, sinó perquè al banc dels acusats sí que s’asseuen responsables del PP, més enllà dels gerents.

No hi és Francisco Camps, però sí el que va ser el seu número dos, Ricardo Costa. Ell sosté que va ser Camps qui va posar en la trama Gürtel la Comunitat Valenciana i que, en tot cas, els seus comptes van ser supervisats per la direcció nacional. Pretendre que Rajoy reconegui que sabia de València, quan no sabia res  de Madrid ni del que es tramava a Génova, és entranyable. Això no passaria si tots aquells que pacten amb la fiscalia expliquessin amb quins representants polítics van negociar els pagaments irregulars que els porten al banc dels acusats.