Anar al contingut

el radar

La política del conflicte

JUAN MANUEL PRATS

La política del conflicte

Joan Cañete Bayle

Els presos que han renegat davant el jutge de l'1-O han sigut objecte de burla en xarxes i tertúlies

El compromís es considera de febles; la força és no donar ni aigua a l'enemic polític

L'últim entre els apòstols de l'a por ellos és mofar-se i ridiculitzar per covards els líders empresonats de l'independentisme català. Algunes de les ments que els van qualificar de fanàtics, ignorants, mentiders, manipuladors i sentimentals de llàgrima fàcil (més falsa que Judes, això sí) ara els retreuen que alguns d'ells (Carme Forcadell, en el seu moment, aquesta setmana Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn) s'hagin plantat davant el jutge Pablo Llarena del Tribunal Suprem (TS) i hagin renegat de l'1-O, hagin renunciat a la via unilateral cap a la independència i hagin afirmat que l'únic referèndum que es podria celebrar per declarar la independència de Catalunya seria un de convocat pel Govern d'Espanya.

A les tertúlies i a les xarxes socials s'acumulen els comentaris feridors: que si els independentistes juren la bandera espanyola, que si quins revolucionaris de pacotilla, que si quins patriotes catalans de pa sucat amb oli, que quina covardia tan gran, que només els va faltar taral·lejar l'himne d'Espanya (llàstima que no tingui lletra, que si no l'haguessin cantat) davant el jutge perquè els deixin sortir de la presó. I en el següent tuit, el pal a Carles Puigdemont per tot al contrari: el fanàtic que no cedeix, l'irredempt que no accepta el principi de realitat, el talibà de la república catalana. O sigui: els independentistes catalans, o fanàtics o covards, o les dues coses alhora. La mala fe, l'estultícia i la ineptitud se'ls dona per suposada, va de fàbrica.

Fire and furyel ja famós llibre del periodista Michael Wolff que Donald Trump va intentar que no es publiqués, es descriu així la concepció de la política de Steve Bannon, el rar espècimen a l'equip Trump que ha llegit "un llibre o dos": "Et defineixes a tu mateix per la reacció del teu enemic. El conflicte era l'esquer dels mitjans i, per tant, ara és la carnada de la política. La nova política no és l'art del compromís, sinó l'art del conflicte". La visió de Bannon sembla anar-li com l'anell al dit a la política catalana (i, per extensió, a l'espanyola): les postures es defineixen per l'oposició a l'altre més que per les pròpies idees, el compromís (el pacte, la negociació) és cosa de febles, la força es demostra amb postures inamovibles, allargar la mà, comprendre, empatitzar és el pitjor pecat de la política, aquelles 155 monedes de plata, aquells aplaudiments al Senat mentre Mariano Rajoy detallava la intervenció de l'autonomia catalana per part del Govern central. Així, Puigdemont va guanyar les eleccions en el bloc independentista amb una sola idea, més aviat un desideràtum: desfer el 155; i Ciutadans va ser el partit més votat amb una altra aspiració: posar el punt final al procés, la força i el seu costat tenebrós (que cadascú triï el seu Ioda i el seu Lord Vader).

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

En aquesta política del conflicte, simplement, no hi ha lloc per a l'empatia ni els matisos, per això abunden tant els traïdors, per això els bàndols només es posen d'acord a atacar el que anomenen equidistant. Els presos que reneguen davant el jutge de la via unilateral ho fan després de setmanes en presó preventiva i com a legítima estratègia de defensa. Estar a la presó no els fa immunes a la crítica política. És lícit preguntar-se si la seva renúncia és sincera o tàctica, igual que ho és afirmar que si no haguessin optat per la via unilateral no s'hagués desencadenat aquesta crisi, o que haurien d'haver escoltat les veus que els alertaven que aquesta no era la manera de fer les coses. 

El que és afegir humiliació a la pena de la presó és burlar-se d'ells, criticar-los el que en el fons els seus detractors fa mesos que exigeixen que facin: que acceptin l'ordre jurídic, constitucional i estatutari, que rectifiquin. Segons sembla, pretendre que en un món no d'adversaris polítics, sinó d'enemics, s'entengui el drama de la privació de llibertat és demanar massa. La derrota no és suficient; la rectificació és fluixa; la rendició, la humiliació, l'escarni i l'escarment són l'objectiu. És la política del conflicte.